Tag Archives: preu

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

Anuncis

56_la (p***) mania de comprar ‘baratu’

publicat el divendres 22 novembre 2013

Comences deixant-te enlluernar pels preus ridículs de volar en companyies aèries low cost —de cada cop més dubtosa fiabilitat—, encara que sigui (maltractat) en unes condicions que ni els animals, havent de sortir i/o d’arribar a l’aeroport a hores intempestives i creuant els dits perquè a la mínima no s’acabi cancel·lant el teu vol o bé et clavin una morterada per sobrepès a l’equipatge; però ho acceptes amb bona cara perquè d’aquesta manera pots conèixer racons del món on mai abans hauries pogut volar (que al cap i a la fi, a tu el que t’interessa és viatjar, no el com hi arribes). A més, així pots estalviar per al que realment t’importa, com podria ser anar de restaurants. Però també gràcies a la xarxa aconsegueixes descomptes per sortir a dinar o sopar en una bona selecció de locals, els quals segurament no tornaràs a freqüentar a menys que sigui altre cop amb una bona oferta (perquè seria d’idiotes pagar el preu sencer). I sinó, tens l’opció d’acudir a qualsevol antre o fast food —amb viandes vingudes de vés a saber on—, que mentre sigui ben econòmic ja t’està bé, que has de gastar menys. També al fer la compra de queviures setmanal, que per norma realitzes a la gran superfície, de preus molt més competitius que el petit comerç local gràcies a la marca blanca, encara que de menor qualitat. Però total, tu el que vols és omplir el carro al millor preu. Com quan necessites mobles o complements de decoració: ja saps on trobar-los a preus de saldo, malgrat l’inconvenient d’haver-los de muntar tu mateix. I de fet, igual actues davant qualsevol proposta d’oci: ni et planteges d’anar-hi sense una bona promoció que, com a mínim, t’estalviï la meitat de l’entrada. Perquè la cultura en aquest país és ‘gratuïta’ i només cal una bona connexió a Internet per descarregar-se qualsevol pel·lícula, sèrie de tv, llibre o cançó, sense pagar ni un euro; que tothom ho fa. També online pots contractar un munt de tractaments d’estètica i salut amb descomptes exclusius, així com apuntar-te a grups de compra de grans marques de moda en roba, sabates i complements, a preus d’outlet. I quan no, directament d’imitació, que malgrat de seguida es fa malbé i per tant et veus obligat a renovar vestuari cada temporada, gairebé que millor, ja que així sempre vas a la moda. Encara que sovint, la millor opció és visitar qualsevol franquícia global de roba interior, casual o esportiva, on trobaràs preus tan minsos que sembla mentida. Però tu ni et preguntes com s’ho fan (és a dir, a qui exploten), que aquest no és el teu problema; sinó, no ho vendrien. A més, t’han fet creure que les teves despeses en totes aquestes grans empreses internacionals —que ni tan sols tributen aquí per estalviar-se imposts— contribueixen a millorar l’economia nacional… Fins que un (mal) dia acabaràs cobrant un salari de merda, perquè com tu, ja ningú està disposat a assumir el cost real de les coses.