Tag Archives: problema

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

Anuncis

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

52_design management

publicat el divendres 27 setembre 2013

A tu no t’agradaria poder assistir al teu propi funeral? A mi sí; i no tant per comprovar qui hi assisteix i qui no (que també), sinó per escoltar què en diuen de mi —en el cas que fos una cerimònia d’aquelles on tothom hi vol dir la seva— els amics, els familiars i els companys de feina. Evidentment, tinc ben assumit que, al tractar-se d’un enterrament, les opinions vers la meva persona serien molt més benèvoles i suaus que l’habitual, ja que un cop mort sembla que ningú recordi els teus (nombrosos) defectes ni vulgui parlar malament de tu (almenys en públic), i per tant, se suposa que cap dels presents es posaria a ‘rajar’ sense escrúpols. De totes maneres, tinc la sospita que més d’un aprofitaria l’avinentesa per passar comptes després de tants anys aguantant els meus comentaris insolents i patint les meves crítiques descarnades… però constructives!
Sovint, passa que un té una opinió sobre si mateix que no acostuma a coincidir gaire amb la visió que els altres tenen de tu, perquè és evident que per molt que t’hi esforcis, mai aconseguiràs ser imparcial amb tu mateix. Cal, doncs, desconfiar dels suposats guies espirituals que prediquen la meditació transcendental per arribar al complet autoconeixement; en la meva humil opinió, l’únic que s’aconsegueix és fugir d’un mateix, que mitjançant la introspecció amb prou feines arribaràs a la superfície del problema. Perquè tu ets qui ets en relació a un context, i les teves reaccions envers aquest entorn són les que en veritat et defineixen. A més, el propi cervell és especialista a ‘enganyar-nos’, adaptant i condicionant el món que ens envolta segons la nostra experiència. En aquest sentit, sempre et caldrà una visió externa que t’ajudi a (re)descobrir-te, algú que des de fora et reflecteixi el teu autèntic jo (i per a major imparcialitat, molt millor si no et coneix de res).
Si apliquem aquest plantejament al món empresarial, sobretot a les petites i mitjanes empreses (les PIMES), que les grans corporacions ja disposen de prous recursos per ‘estar al dia’, estic segur que hi ha un munt d’empresaris que desitjarien rebre aquesta visió (global) externa per entendre millor el seu negoci.
I aquí és on entra en joc la disciplina del design management, la qual resulta imprescindible per diagnosticar la veritable situació actual de l’empresa respecte el seu mercat i així poder anticipar escenaris de futur (que en temps de crisis encara més, es tendeix a la immobilitat per no saber exactament què fer o cap a on anar). Doncs precisament aquesta és la meva tasca professional com a consultor de disseny o design manager: redefinir empreses per millorar-ne els seus resultats. Perquè ara mateix, més que dedicar recursos (temps, diners i energies) a crear noves empreses, crec que és millor —i més sostenible— redreçar els ja existents per evitar que desapareguin.

http://jaumemitjans.com/