Tag Archives: problemes

56_la (p***) mania de comprar ‘baratu’

publicat el divendres 22 novembre 2013

Comences deixant-te enlluernar pels preus ridículs de volar en companyies aèries low cost —de cada cop més dubtosa fiabilitat—, encara que sigui (maltractat) en unes condicions que ni els animals, havent de sortir i/o d’arribar a l’aeroport a hores intempestives i creuant els dits perquè a la mínima no s’acabi cancel·lant el teu vol o bé et clavin una morterada per sobrepès a l’equipatge; però ho acceptes amb bona cara perquè d’aquesta manera pots conèixer racons del món on mai abans hauries pogut volar (que al cap i a la fi, a tu el que t’interessa és viatjar, no el com hi arribes). A més, així pots estalviar per al que realment t’importa, com podria ser anar de restaurants. Però també gràcies a la xarxa aconsegueixes descomptes per sortir a dinar o sopar en una bona selecció de locals, els quals segurament no tornaràs a freqüentar a menys que sigui altre cop amb una bona oferta (perquè seria d’idiotes pagar el preu sencer). I sinó, tens l’opció d’acudir a qualsevol antre o fast food —amb viandes vingudes de vés a saber on—, que mentre sigui ben econòmic ja t’està bé, que has de gastar menys. També al fer la compra de queviures setmanal, que per norma realitzes a la gran superfície, de preus molt més competitius que el petit comerç local gràcies a la marca blanca, encara que de menor qualitat. Però total, tu el que vols és omplir el carro al millor preu. Com quan necessites mobles o complements de decoració: ja saps on trobar-los a preus de saldo, malgrat l’inconvenient d’haver-los de muntar tu mateix. I de fet, igual actues davant qualsevol proposta d’oci: ni et planteges d’anar-hi sense una bona promoció que, com a mínim, t’estalviï la meitat de l’entrada. Perquè la cultura en aquest país és ‘gratuïta’ i només cal una bona connexió a Internet per descarregar-se qualsevol pel·lícula, sèrie de tv, llibre o cançó, sense pagar ni un euro; que tothom ho fa. També online pots contractar un munt de tractaments d’estètica i salut amb descomptes exclusius, així com apuntar-te a grups de compra de grans marques de moda en roba, sabates i complements, a preus d’outlet. I quan no, directament d’imitació, que malgrat de seguida es fa malbé i per tant et veus obligat a renovar vestuari cada temporada, gairebé que millor, ja que així sempre vas a la moda. Encara que sovint, la millor opció és visitar qualsevol franquícia global de roba interior, casual o esportiva, on trobaràs preus tan minsos que sembla mentida. Però tu ni et preguntes com s’ho fan (és a dir, a qui exploten), que aquest no és el teu problema; sinó, no ho vendrien. A més, t’han fet creure que les teves despeses en totes aquestes grans empreses internacionals —que ni tan sols tributen aquí per estalviar-se imposts— contribueixen a millorar l’economia nacional… Fins que un (mal) dia acabaràs cobrant un salari de merda, perquè com tu, ja ningú està disposat a assumir el cost real de les coses.

51_pas a nivell

no publicat (inèdit!)

Hi ha ciutats que, depenent de la pròpia ubicació i orografia del terreny, ‘indueixen’ als seus habitants a un o altre mètode concret de suïcidi. Sense anar gaire lluny, a Tarragona disposen d’un esplèndid penya-segat al final de la rambla des d’on llançar-se al vuit és tan fàcil com saltar una senzilla barana metàl·lica de barrots que no t’arriba ni a la cintura. A Vilafranca del Penedès, el meu poble (en veritat, ciutat; però és que per més ciutadans que acumuli, mai deixarà de ser un poble), de sempre que hem tingut predilecció per tirar-nos al tren que travessa la vila. Doncs sí, històricament aquest ha sigut el mètode més habitual per cometre tal insensatesa; tot i que ara menys, arran del cobriment parcial de les vies a resultes de la gran estupidesa de fer passar l’AVE en paral·lel a la línia de rodalies i regionals, majúscula cagada si tenim en compte que, l’altrament dit TGV, no hi té pas parada a la nostra ‘bonica’ estació.
El cas és que, per destí o casualitat, i malgrat haver canviat de residència en múltiples ocasions al llarg de la meva vida, sempre he viscut a màxim 3 carrers de la via (tant en una banda o com en l’altre), així que en les comptades ocasions que he meditat amb la solució més dràstica possible a tots els meus problemes, no és estrany que per inèrcia m’hagi decantant per aquesta opció. Perquè deixar-se atropellar pel tren és ràpid i eficaç, amb l’única pega que físicament et deixa molt mal parat i sense possibilitat de fer un funeral amb el taüt obert. Però consumir una sobredosis de somnífers o tallar-se les venes ho trobo de “nenazas”, mentre que tancar-se al pàrquing amb el cotxe engegat —fins a morir intoxicat per inhalació de CO2— no ho puc fer donat que aquest és comunitari.
No vull alarmar a ningú, però fins i tot he reflexionat sobre quin dia seria l’ideal (un dimecres a la tarda) per tal de donar temps a la premsa local a publicar la notícia i que tothom se n’assabenti just el dia abans de l’enterrament (dissabte), condició indispensable per garantir una funeral reeixit i ben multitudinari. També m’he plantejat que em caldria d’estudiar bé els horaris dels (comptats) trens de mercaderies, que no és qüestió d’estar 2 hores a peu de via esperant el meu últim comboi. I és que els regionals i els rodalies no em serveixen, que tots fan parada a Vilafranca, i per tant, al maquinista li donaria temps de frenar. A part, també hauria de calcular exactament els minuts que trigaria a arribar al tram de via escollit, no fos cas que perdés el meu tren o que arribés massa d’hora, perquè s’ha de tindre ben present que entre prendre la decisió i cometre l’acte ha de passar el menor temps possible, a risc que un se’n desdigui, aspecte fonamental a tenir en compte. De totes maneres, sóc tan desgraciat que, arribat el dia i l’hora, ja a tocar de la via i totalment decidit, estic segur que algú, uns 80 metres abans, se m’avançaria.