Tag Archives: professionals

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

38_triomfar a la vida

publicat el divendres 22 febrer 2013

Cada cop és més complicat aconseguir feines interessants, sobretot si ets vols guanyar les garrofes com a professional autònom de caire creatiu (creative freelance). Però alhora, gràcies a Internet i les xarxes socials, ara tens més facilitats per fer sobresortir el teu talent enmig de la multitud i reeixir en l’intent. Això sí, primer t’hauràs de treballar una bona reputació per consolidar la teva ‘marca personal’ i així guanyar ‘visibilitat’.
Jo, per aprendre a ‘generar confiança’, he assistit a algunes sessions en grup a càrrec de reputats gurus i coachs especialitzats en el tema, i d’entrada tots et diuen que t’has de ‘posicionar’ com un expert en la teva matèria, la que realment t’apassiona (i que no sempre coincideix amb els estudis que has cursat, per cert), malgrat que encara no ho siguis! I la millor manera de començar és penjant el teu currículum al web LinkedIn, una plataforma estrictament per a professionals que se suposa és molt útil per establir bons contactes, i amb una mica de sort i molta constància, trobar-hi feina adient al teu perfil. Sí, és molt fàcil de dir, però t’hi pots passar 3 dies sencers fins que el tens complert… A part, no està de més que també pengis el teu currículum a borses de treball online, com Infojobs i similars. En qualsevol cas, hauràs de tornar a introduir totes les teves dades en cadascuna d’elles, i a sobre, per poder optar a qualsevol oferta laboral, necessitaràs redactar l’imprescindible ‘carta de motivacions’ i l’habitual ‘carta de presentació’.
Arribats a aquest punt, és molt recomanable obrir compte al Facebook i al Twitter —si és que encara no n’ets usuari!— per començar a bombardejar la xarxa amb petites píndoles d’informació que et consolidin com un autèntic ‘crack’ en el teu camp; però és clar, abans et caldrà crear un bloc personal on publicar posts amb les teves reflexions i/o experiències. Doncs au, a dominar l’art del blogging i a parir-ne un de ben atractiu, que no et pots pas permetre ser un “cutre”.
Però resulta que tot això no és suficient, perquè ara no ets ningú sense un bon portafolio, una mena de carpeta online —a la vista de tothom— on exposar els teus treballs anteriors i projectes futurs. Però donat que ens estem convertint en éssers purament audiovisuals, els hauràs de resumir en vistoses imatges, preferiblement en moviment; així que com a mínim t’hauràs de treballar unes bones fotos, i si és possible, dedicar unes quantes hores a editar un vídeo ben parit (això sí, no superior al minut de duració, que sinó, ningú se’l mirarà!).
El cas és que, per quan finalment has enllestit tots els teus avatars i demés collonades, resulta que fot més d’un any i mig que perds el temps a Internet, actualitzant els teus perfils i veient què fan els altres, així que amb prou feines has creat res de nou. És llavors quan t’adones que els que triomfen en aquesta vida són precisament els que es concentren a fer allò que més els agrada i punt.

22_ànima de franctirador

publicat el divendres 22 octubre 2010

Diuen que en èpoques de crisi toca reciclar-se, reinventar-se, però el que no m’hauria imaginat mai és que acabaria formant part d’una tropa de mercenaris, i a sobre, totalment subvencionats per l’estat. Això sí, desprès de superar amb èxit una llarga i rigorosa selecció entre centenars de candidats a la plaça, fins a quedar-ne només 15. Un grup reduït, però bastant heterogeni i multicultural, d’homes d’acció i dones guerreres (sí, també n’hi han) que compartim una mateixa —diguem-ne— ‘afició’, comandats per un ex-militar xilè de mirada severa, cap rapat i ampli historial bèl·lic a les espatlles. Iniciada fa 1 mes, la nostra formació consta d’una bona instrucció teòrica tres cops per setmana, amb constants demostracions i exercicis pràctics, més 3 o 4 ‘sortides lúdiques’ mensuals. L’objectiu final és convertir-nos en uns bons professionals; ràpids, eficaços i solvents, capacitats per acomplir qualsevol missió que ens proposin. Per aquest motiu, se’ns ensenya tant la utilització de l’arma curta en el cos a cos, com la del teleobjectiu (la meva especialitat) en dispars de precisió a llarga distancia, escollint l’arma més adequada per cada situació i calibrant-la correctament tenint en compte les circumstancies ambientals, especialment la llum, els reflexos i les ombres, controlant la respiració en tot moment per poder mantenir el pols i a saber esperar l’instant decisiu per disparar. Sobre el terreny, també dediquem especial atenció a no deixar cap rastre de les nostres accions, a esborrar qualsevol traça que ens pugui delatar, a ser metòdics i ordenats, però alhora sent creatius i sense perdre la nostre vessant més artística. I tot això, malgrat que no utilitzem l’última tecnologia ni els equips més avançats del mercat. Però tot arribarà. A mi, particularment, m’agraden les ‘sortides d’esbarjo’ que fem. Sempre s’inicien amb un reagrupament en un lloc prèviament assenyalat i a l’hora indicada, on l’instructor ens encomana les diferents tasques a realitzar en un temps limitat. Al principi eren objectius assequibles, però mica en mica les missions es van complicant i la dificultat augmenta. Normalment actuem en petits grups o de forma individual, pentinant la zona escollida, sempre sota l’atenta mirada del nostre caporal. Després de cada treball de camp repassem amb detall tots els objectius assolits, valorant la tasca dels companys i aportant noves idees o solucions. De moment encara no hem sortit del país, però ben aviat espero realitzar missions internacionals: sento que he nascut per fer aquesta apassionant feina que em fa sentir realitzat. Malauradament, en el transcurs d’aquest últim mes hem tingut 2 baixes que han minat lleugerament la moral de la tropa. Però bé, és una situació que tots teníem assumida i ens hi resignem. En fi, a finals d’any acabo la formació, i per llavors ja m’hauré convertit en un bon professional de la fotografia i el Photoshop.