Tag Archives: psicòpata

32_delegar funcions

publicat el divendres 28 setembre 2012

A la meva època d’estudiant vaig començar a desenvolupar una tècnica per ‘evadir-me’ de mi mateix davant circumstàncies poc desitjables, com per exemple, un avaluació. Recordo que un matí, en ple examen del sr Besolí, vaig assolir un estat d’autocontemplació, allò que els místics anomenen “visió a través del 3er ull”, per tal d’evitar fer aquell examen en concret (més per mandra que per falta de coneixements matemàtics, tot sigui dit). De totes maneres, ‘algú’ l’havia de fer, és evident, així que se’m va acudir assignar-ne la realització a un jo alternatiu creat allí mateix, a qui vaig anomenar Jimbo. Així doncs, a punt d’iniciar la prova, transcendeixo del meu cos per deixar pas al tal Jimbo, a qui m’encomano a l’encoratjador crit intern de: “apa nanu, tot teu!”. Finalitzada la prova recupero la meva essència principal i, vist l’èxit, decideixo seguir aplicant la mateixa tècnica en successius exàmens. Llàstima que em van caldre 2 trimestres per adonar-me que també calia emprar-la a l’estudiar, que el pobre Jimbo —malgrat metòdic, aplicat i molt més disposat que jo a trencar-se les banyes per obtenir un bona nota— anava ben perdut.
Superat el període de ‘pràctiques’ m’adono que, a part del bo d’en Jimbo, puc derivar altres facetes de la meva vida —i segons la meva conveniència— a personalitats complementaries, que ser un mateix tot el sant dia és esgotador. Així que amb el temps he anat incorporant nous personatges, amb diferents habilitats i/o especialitats, per desenvolupar tasques que a mi no em venen de gust o bé no estic disposat a acomplir. En Jimmy, sense anar més lluny, és el meu aliat perfecte quan toca treballar de valent, en especial si la feina és monòtona, repetitiva i avorrida, que el paio té una paciència infinita. Però també delego per temes d’oci: si toca anar de festa tota la nit, sovint dono carta blanca a en Séamus (Jaume en gaèlic), a qui cedeixo el ‘lloc’ també durant l’inevitable ressaca de l’endemà, que com a bon irlandès no té gens de mesura amb l’alcohol. Igual procedeixo a l’hora d’agafar el cotxe: sempre confio amb en Jay, que és ràpid i decidit, amb un punt de temerari. I només quan és estrictament necessari, la meva vessant psicòpata l’assumeix en Jacob, impulsiu de mena i sense escrúpols. Per sort, el resolutiu ‘J’ s’encarrega de la feina bruta, és a dir, s’ocupa de fer desaparèixer amb gran eficàcia i diligència tots els ‘cadàvers’ que en jacob pot arribar a acumular. En James (o sir James, com li agrada que l’anomenin, al molt ‘senyoritu’…), és el perfecte gentleman, de modals exquisits i refinats coneixements, i per tant, el més indicat per resoldre situacions que requereixin tacte i elegància. Però és que sóc tan manta que fins i tot he arribat a crear-me un alter ego per als temes de seducció, en Jamie, més que res per poder culpar a algú dels meus fracassos… El gran problema és que el meu preferit, en Jake ‘sexmachine’, ben poques vegades pot demostrar tot el seu potencial per culpa de l’inepte d’en Jamie… Espavila babau!!

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!

11_un mal despertar

publicat el divendres 22 gener 2010

Uffff… Estic fatal… Però molt! Amb una ressaca impressionant, de les pitjors que recordo. És horrorós… Quin mal de cap més bestia, això és una agonia, aaaaarggh!!! Em trobo tant malament que ara mateix utilitzaria una guillotina, sense dubtar-ho. Em sento com si m’haguessin apallissat: tot el cos em fa mal. I tinc la boca seca, eixuta, àrida. Necessito beure aigua, urgentment. Uuuuhh… Amb prou feines em puc incorporar. No tornaré a tastar l’alcohol la resta de la meva vida, m’ho juro solemnement. Miro la tauleta de nit: cartera, rellotge, mòbil, petaca (buida, evidentment)… Però falten les claus del pis. L’última neurona que em queda raona que si estic a la meva habitació és que no han d’estar gaire lluny. Ja sortiran, doncs. Bé, sembla que estic de sort, els danys col·laterals són mínims, aparentment. El radio despertador marca quarts de cinc de la tarda. Bravo! Però de quin dia? Suposo que és diumenge, potser dissabte, no ho tinc clar. Tampoc de com he arribat a casa ni perquè estic en pilotes al llit si no hi ha cap noia al meu costat. Ben pensat, millor així, que la situació encara podria empitjorar. M’aixeco amb dificultats i començo a caminar, lentament. No recordo gran cosa d’ahir, una d’aquelles nits que quedes amb vells col·legues per fer un sopar de retrobament. Són les pitjors. I ara és com si un psicòpata fes zapping amb la meva ment. Sort que vaig deixar el cotxe a casa, això ho tinc clar. La resta, tot son ombres. L’última imatge nítida que m’apareix de la nit és una de jo al lavabo de la discoteca intentant encertar la tassa del vàter mentre bec a morro de la petaca fins que s’acaba: del tot memorable. Intueixo que vaig ser dels últims a sortir del local, quan tots els amics ja havien desfilat. Ahhhh… Necessito rentar-me les dents per treure’m aquest mal alè i donar-me una bona dutxa que em reactivi. De camí al bany faig una parada a la cuina per agafar una botella d‘aigua que m’acompanyarà la resta del dia. Al tornar a l’habitació m’impacta profundament el tuf a tabac, alcohol destil·lat i suor agre que abans només intuïa. Obro la finestra de bat a bat, em poso roba neta i començo a buscar les claus. Les acabo trobant al pany de la porta d’entrada, i aquesta, mig oberta. No és la primera vegada, quina vergonya. M’estic tota la tarda al sofà mirant la televisió, com un zombie, fins que m’agafa gana. Però putada, la nevera és buida. Amb un esforç majúscul baixo al carrer i m’acosto al local de pizzes per emportar. Mentre faig cua m’adono que tothom parla del mateix tema amb posat greu. Pel que sembla, aquesta matinada un brètol —o més d’un, a jutjar per la magnitud de les destrosses— s’ha despatxat a gust amb alguns carrers del barri: retrovisors arrencats, senyals tombades, vidres trencats, semàfors rebentats i un llarg etcètera. Uns carrers situats precisament a la ruta que jo hauria fet per tornar a casa des de la discoteca… Necessito pillar novia ja!