Tag Archives: pudor

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

Anuncis

40_mirar-se el melic

publicat el divendres 22 març 2013

Suposo que es deu al fet que m’he guanyat la —merescuda— fama de persona assenyada que sap escoltar als altres, una virtut molt poc habitual avui en dia, però trobo que últimament tothom se n’aprofita molt d’aquesta faceta meva. I és que cada cop que quedo amb algú per fer un beure i conversar una estona, massa sovint acabem parlant exclusivament d’ell/a i dels seus problemes, com si no hi haguessin més temes de conversa al món. Pitjor encara: fins al cap de mitja hora llarga de bombardejar-te amb la seves gestes i miracles, no et deixen anar un “i-tu-què-tal?”, dit només per pura cortesia, perquè no es noti massa que són uns egòlatres insensibles i curts de mira; però a la que els comences a respondre, de seguida et tallen per seguir amb les seves històries com si res, obviant fredament les teves paraules. Quins collons… A sobre, n’hi ha que després et recriminen que “ets massa reservat”, que “no dius mai res, tu” o que “ets molt tímid, saps?”. I jo penso: “la mare que et va!”.
Potser és per la creixent influència de les omnipresents xarxes socials, on qualsevol s’anima a publicar —de forma gairebé obscena— tots els detalls de la seva existència, que s’ha perdut el pudor a exposar les pròpies misèries; però senzillament, no l’acabo d’entendre aquesta dèria —cada cop més acusada— que té la gent per comentar-te les seves ‘neures’ a les primeres de canvi, encara que no vinguin al cas. És com si tinguessin una creixent necessitat d’exposar la seva vida privada i les seves intimitats al primer que passa (ja sigui torturant-te en viu i en directe o bé mitjançant blogs, perfils al Facebook, al Twitter, etc.), com esperant un reconeixement o una aprovació, potser degut a que cada cop estem més connectats però alhora en sentim més aïllats.
Però sobretot m’empipa la facilitat que tenen alguns per omplir-se la boca amb les seves —presumptes— excel·lències i bondats, parlant a tota hora de si mateixos en un desmesurat afany exhibicionista, sempre donant-se gran importància i assumint que no hi ha res més important que les seves vivències. Si, em refereixo a aquells que de seguida t’atabalen amb les seves tonteries i que a la mínima excusa es creuen ‘obligats’ a confessar-te les seves (obscures) interioritats i (mals) pensaments. I tu penses: “però que t’he preguntat pas res, jo?”. O més ben dit: “que potser tinc cara de que m’importi el més mínim?”.
I aquí volia arribar: a part que a mi em fot molta mandra això de practicar l’autobombo, trobo que és de pèssima educació centrar la conversa estrictament en un mateix. És més: no m’agrada gens —gens ni mica— xerrar sobre mi i els meus conflictes, que jo i el meu ego cabem a la mateixa sala de concerts sense cap mena de problema. Això sí, odio tan parlar de mi com m’entusiasma escriure sobre la meva persona i les meves cabòries, que no per casualitat aquesta columna d’opinió s’anomena afers interns.