Tag Archives: quiròfan

47_mala praxis?

no publicat (inèdit!)

L’altre dia apareixia al diari —secció “sucesos”— un breu amb la resolució judicial del cas d’un jove i prometedor boxejador de Móstoles a qui el 2007 havien intervingut d’una petita lesió —sembla ser que bastant recurrent i sense més complicació— a la mà equivocada (!). Resulta que el problema el tenia a la mà esquerra, però un cop al quiròfan de l’hospital de Getafe li van operar la mà dreta per un lleu malentès (el cirurgià va assumir que havia d’operar la mà lliure de catèter: la dreta), una malaurada circumstància que el pacient va descobrir amb horror un cop recuperat el coneixement, a les poques hores d’abandonar el quiròfan. Aquell mateix dia, i donada la magnitud de la cagada, el traumatòleg que l’havia acabat d’intervenir va optar per tornar-lo a sedar sense el seu consentiment i realitzar-li de nou la operació (a la mà correcte). El pitjor de tot plegat fou que, superat el període de recuperació pertinent, es va fer evident que cap de les dues operacions havia resultat satisfactòria, amb l’agreujant que el jove va haver de deixar prematurament la boxa arran de les seqüeles d’ambdues intervencions. De fet, amb prou feines pot per fer una vida normal a l’haver perdut pràcticament tota la força a les mans (sobretot a la mà ‘bona’).

Lògicament, el jove va denunciar al traumatòleg per flagrant negligència mèdica (ja que segons sembla, aquest es negava a assumir la seva responsabilitat), litigi que ara s’ha resolt amb una indemnització de (només) 11.400 euros per al demandant, i una inhabilitació de 6 mesos per imprudència professional més una condemna d’any i mig de presó per al “matasanos” que el va operar (2 cops, i malament!).
Doncs què vols que et digui; no és el primer cas d’aquestes característiques que surt a la llum, en que t’operen un braç o una cama que no toca (o pitjor encara, te l’amputen!). I segurament no serà l’últim, ja t’ho ben asseguro, que tal com tenim la sanitat avui dia, amb tantes retallades i reduccions de personal, no m’estranyaria gens que es tornés a donar un cas similar. És més, trobo que situacions com aquesta encara són molt poc freqüents.
Però ben mirat, trobo que gran part de la culpa és del pacient… per confiat! I si jo fos el metge que el va operar, el denunciaria a ell per descuidat i irresponsable, que recordo perfectament un episodi de la sèrie (de tv) ‘House’ en que el protagonista havia de passar per quiròfan per solucionar d’una vegada el problema al quàdriceps que li provocava la famosa coixesa. Doncs el mateix doctor Gregory House, ben conscient que als hospitals poden passar aquests tipus d’incidents, just abans d’entrar a quiròfan agafa un marcador permanent gruixut per escriure —repetidament i amb lletres majúscules— ‘aquesta cama no’ en una cuixa i ‘aquesta cama si’ en l’altre. Però llavors veus una foto del citat boxejador i t’adones que porta tots els avantbraços tatuats de dalt a baix.

Anuncis

33_vist per sentència

no publicat (inèdit!)

És de nit, un cop al llit i amb el llum apagat, quan hi veig millor. És enmig de la foscor més absoluta, quiet i estirat sobre el matalàs, quan hi guipo amb una major claredat. És en la soledat de la meva habitació, ben tapat sota el nòrdic, quan la meva ‘visió’ s’accentua notablement —fins a nivells insospitats en hores de llum—. És als voltants de la mitjanit, ben abraçat al coixí, quan la meva percepció és més acurada, més nítida i més profunda. I és precisament durant aquells minuts o instants abans d’adormir-me, als mateixos límits de la pròpia consciència, quan m’assalten les bones idees que al llarg del dia sóc incapaç de concebre, bé perquè em sento ofuscat per allò que m’envolta —i m’atabala—, o bé perquè em falta la pau i la serenor de la que gaudeixo a l’hora d’anar a dormir. Però més aviat et diria que és estant en posició horitzontal quan millor flueixen els (mals) pensaments que em ronden pel cap, fins al punt que moltes nits em sento temptat d’alçar-me per plasmar-los sobre paper, ja que aquests envaeixen la meva ment de tal manera que a vegades no em deixen dormir fins altes hores de la matinada. Però paradoxalment, i per més estona que hagi estat barrinant una nova idea o teoria, sovint l’endemà sóc incapaç de recordar-les (i mira que m’hi esforço a intentar memoritzar-les!). El problema és que, si en aquell mateix moment em decideixo a anotar-les, just a l’instant d’obrir el llum per buscar llapis i llibreta, aquestes s’esvaeixen completament de la meva ment com si, inexorablement, la claror les liquidés, un fet que m’empipa d’allò més.
És també durant l’estranya i serena clarividència que tinc de nit i a les fosques, com si és tractés d’un moment d’extrema i sobtada lucidesa en ple delirium tremens alcohòlic, quan aprofito per repassar mentalment les accions personals més destacades al llarg del dia ja finalitzat, o bé per planificar les de la següent jornada, alhora fent un (inevitable) exercici d’autoanàlisi de les diferents situacions viscudes amb resolucions poc reeixides (per als propis interessos, és clar), amb la finalitat d’imaginar o proposar possibles respostes alternatives molt més satisfactòries (per a mi), sempre amb el frustrant resultat que és llavors quan se t’acut aquella resposta brillant que tant t’hauria agradat haver pensat molt abans, com per exemple, quan un imbècil t’ha deixat en evidència perquè no has sabut reaccionar àgilment amb una rèplica audaç i contundent.
Ens resum, que és durant la resta del dia quan trobo que no hi veig amb tanta perspectiva ni bon ull… Però tot això canviarà a partir del 14 de desembre d’enguany (és a dir, ahir divendres, una setmana abans de la suposada fi del món segons el calendari Maya), ja que a un quart de dotze del matí passaré per quiròfan amb el ferm i anhelat propòsit de corregir la miopia que, en incessant augment anual des de que tinc 12 anys, i fins arribar a les gens menyspreables 7,5 diòptries a ambdós ulls, em privava de gaudir d’una visió privilegiada també en hores de sol.