Tag Archives: realitat

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

16_sobredosi de sucre

publicat el divendres 4 juny 2010

Tinc un molt bon amic de tota la vida que ara viu al barri de Gràcia de Barcelona amb una de les seves germanes, i quan ella desapareix un cap de setmana, jo aprofito per anar-hi d’okupa. Normalment m’hi deixo caure el dissabte al vespre, fem unes cerveses al pis, sortim a sopar, després anem una rato de festa i finalment m’hi quedo a dormir a l’habitació lliure. I així va passar el dissabte passat, l’últim de maig, i pel bon temps que feia, sembla que el primer de l’estiu. L’endemà, el diumenge, ens vam llevar tard (com és habitual) i vam ‘gaudir’ de les respectives ressaques (però aquest cop menys severes que l’habitual) fins als voltants de les 5 de la tarda, hora en que empesos per l’imminent i anunciada arribada de la germana, ens decidim a sortir de casa amb el ferm propòsit d’anar a la platja, malgrat que el cel es presentava enteranyinat. A part, calia omplir l’estomac. La millor opció per baixar a mar ens va semblar fer-ho amb bicicleta, i així va ser. Pel barri encara s’hi veia moviment, però a partir del passeig de Sant Joan la ciutat apareixia pràcticament deserta i molt tranquil·la, almenys fins a l’Arc de Triomf, on de sobte es comença a animar de gent. Per quan arribem al parc de la Cituadella allò ja era un festival, amb quantitats industrials de masses humanes somrients que amb prou feines podies esquivar, tot banyat per un sol esbiaixat que al sortir de casa començava a despuntar tímidament i ara ja picava de valent. Espectacles de pallassos per la canalla, multitud de parelletes festejant impúdicament a la gespa, tropes de turistes japonesos armats amb càmeres, quitxalla corrent amunt i avall, pares despreocupats estirats a l’ombra dels arbres, rialles exagerades per tot arreu, saltimbanquis malabaristes amb gossos petaners, música en directe, famílies senceres assegudes als bancs, fanàtics del fitness dominical suant pels caminets i turistes i més turistes descamisats prenent el sol allà on miressis. Tot semblava de postaleta, un paisatge idíl·lic, un ambient bucòlic envoltat de calma, exempt de problemes i totalment aliè de la crisis que estem patint; no ho podia suportar. Aquella bonica i ensucrada visió em resultava artificial, impostada, fins i tot obscena, i tant embafadora com seria tragar un pot sencer de pintura. La sensació d’ofec, la pressió al pit, la pressió arterial accelerada i la falta d’oxigen al cervell que em produïa observar aquella estampa només va fer que empitjorar a l’arribar al llac, amb el seu caòtic circular de barques a rem tripulades per mariners d’aigua dolça amb cares de felicitat extrema. Allò no es podia aguantar! Em mirava el meu amic i a als seus ulls hi podia llegir “i jo aquí, amb aquest, quan podria estar amb una titi… ”. Arrghh! Era horrorós! Gairebé m’entraven ganes d’agafar el meu bat de beisbol (el que sempre tinc a mà, just al costat del llit) i començar a repartir ‘dosis de realitat’.