Tag Archives: relació

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

15_sí, t’enyoro

publicat el divendres 28 maig 2010

Recordo perfectament el dia que la vaig conèixer, una calorosa tarda de divendres que jo havia baixat a Vilanova per fer unes gestions, ara farà 2 anys. Tornant cap al cotxe, l’aparador d’una botiga em va atreure al seu interior sense que ho pogués evitar, i un cop dins, la vaig veure allà, al fons, quieta, de perfil. No podia deixar de mirar aquella preciositat, gairebé hagués dit que m’esperava a mi. Va ser amor a primera vista! El dependent, un paio hàbil, es va adonar del meu interès vers ella i, sense que jo li demanés res, ens va presentar de forma desinteressada i gens forçada. Va ser un primer encontre breu i molt intens, d’aquells que t’acceleren el cor, sents que la sang et bull i amb prou feines pots respirar. M’hi sentia realment atret, però com sempre, els nervis i la meva falta de decisió em van fer marxar de la tenda precipitadament. Resultat: 3 nits sense dormir pensant en ella. No me la podia treure del cap.
Si la volia tornar a veure l’única opció era retornar a aquella tenda i esperar la providència. M’hi decideixo al següent dimecres al vespre, amb la butxaca plena i disposa’t a conquistar-la. Coincidència o destí, ella també hi era, i amb la complicitat del dependent aconsegueixo emportar-me-la a fer un tomb. No feia ni 20 minuts que havíem sortit de la botiga quan em truquen els amics per anar a fer una cervesa. Hi vaig accedir, traït per les ganes de ‘fardar’, sense esmentar que hi aniria acompanyat. Tots quedaren molt sorpresos i alhora contents de veure’ns arribar junts, tant, que decidim d’anar a sopar plegats per celebrar-ho. Suposo que l’emoció i la carència d’intimitat, sumat a la meva poca experiència, va forçar que la nostra relació anés momentània i estrepitosament per terra, davant del restaurant, just abans d’entrar-hi. Quina vergonya…
Malgrat tot, la nostra història no es va acabar aquí, i l’endemà mateix vam tornar a quedar; aquest cop sols. A partir de llavors començàrem a fer petites sortides, sempre per indrets propers de la comarca, buscant la tranquil·litat de carreteres secundaries no gaire transitades. Jo al principi tenia por de córrer massa, conscient que a ella feia poc que el seu ex l’havia deixat per una altra, però mica en mica varem començar a agafar confiança i a quedar més sovint. A casa, no obstant, la nostra relació no era gaire ben vista; és més, a la mare no li agradava gens que sortís amb ella, actitud que va empitjorar el dia que la va veure. Però a mi em feia molt feliç. A les poques setmanes, les nostres trobades es van tornar més salvatges i excitants; cada cop m’hi sentia més acoblat i això ens permetia de provar coses noves. Encara recordo com, un cop calenta, ens hi podíem estar hores, ben arrapats un a l’altre. Era fantàstica i tot anava perfecte, massa… fins que un mal dia me la van fotre, innocent de mi, i no he sabut mai qui va ser. Com la trobo a faltar, com enyoro la meva Suzuki 500 cc.