Tag Archives: remordiments

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

53_”el caballero de la triste figura”

no publicat (escrit a finals del 2009)

Tinc una amiga que s’ha proposat fer de mi una persona més sociable, ves quina cosa. Diu que em passo el dia queixant-me i que només sé criticar (als altres). Vaja, que sóc un paio d’allò més pessimista. I que sobretot, hauria de canviar la meva actitud: no he de remugar ni he de maleir tan sovint, sinó procurar ser més positiu i més alegre, que sempre porto com una mena de neguit a sobre que em fa semblar una persona molt distant… Però si jo sóc “la alegria de la huerta”!! El problema són els altres, que em posen de mala llet. Que jo no la suporto gens, la hipocresia imperant en la nostra societat. Que aquí tothom predica una cosa i desprès en fa una altre, sense remordiments ni sentiments de culpabilitat, i sovint forçant aquell somriure fals que tan em rebenta. I jo penso: «perquè collons haig de fer l’esforç d’intentar socialitzar amb tota aquesta trepa d’arribistes i interessats?» Que a mi la seva vida no m’importa gens ni mica. Però alhora no puc evitar que m’afecti, perquè és precisament la seva falta d’ètica i de moral la que m’indigna i em treu de polleguera. I el més fotut de tot plegat, és que sembla una tendència clarament a l’alça, “que todo lo malo se pega”. Talment diria que aquesta globalització —que tan es predica— només serveix per socialitzar les coses dolents i/o negatives. Però esclar, la meva amiga, que és una d’aquelles persones de tarannà despreocupat i feliç de mena, insisteix en que m’hi he d’esforçar, que sóc jo el que ha de fer un pas endavant i el que ha de donar abans de rebre, que en aquesta vida s’ha de ser generós. En definitiva, que primer s’ha de cultivar abans de collir. Sí, molt fàcil de dir (i de manar!), però complicadíssim de dur a terme.
El cas és que la tal amiga va al mateix gimnàs que jo, un de relativament nou, equipat amb piscina, jacuzzi i un parell de saunes (la de vapor i la seca), a part de les habituals sales de tonificació i fitness. Doncs resulta que una tarda, tot xerrant fent bicicleta estàtica un al costat de l’altre, de cop se li va il·luminar la cara —com quan tens una gran idea— i em va proposar un repte. O més ben dit, una penitència (vist des del meu punt de vista). Segons ella, aprofitant que almenys un cop per setmana faig piscines, m’aniria molt bé obligar-me a mi mateix a fer una sessió de sauna setmanal amb l’autoimposada condició de no sortir-ne fins a tindre un bon pensament (vers els altres, s’entén). La qüestió és que li he fet cas, no sense abans oposar un certa reticència inicial, i ara ja fot unes 3 setmanes que practico aquesta (sàdica) rutina. I certament, cada vegada m’hi he d’esforçar molt, que si un no hi està gens avesat, costa trobar arguments positius vers la resta d’integrants de la raça humana. De fet, l’últim dimarts vaig necessitar més de mitja hora per generar una pensament positiu. Molt em temo que, a aquest pas, qualsevol dia m’hi quedo “pajarito”, allà dins…