Tag Archives: repte

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

53_”el caballero de la triste figura”

no publicat (escrit a finals del 2009)

Tinc una amiga que s’ha proposat fer de mi una persona més sociable, ves quina cosa. Diu que em passo el dia queixant-me i que només sé criticar (als altres). Vaja, que sóc un paio d’allò més pessimista. I que sobretot, hauria de canviar la meva actitud: no he de remugar ni he de maleir tan sovint, sinó procurar ser més positiu i més alegre, que sempre porto com una mena de neguit a sobre que em fa semblar una persona molt distant… Però si jo sóc “la alegria de la huerta”!! El problema són els altres, que em posen de mala llet. Que jo no la suporto gens, la hipocresia imperant en la nostra societat. Que aquí tothom predica una cosa i desprès en fa una altre, sense remordiments ni sentiments de culpabilitat, i sovint forçant aquell somriure fals que tan em rebenta. I jo penso: «perquè collons haig de fer l’esforç d’intentar socialitzar amb tota aquesta trepa d’arribistes i interessats?» Que a mi la seva vida no m’importa gens ni mica. Però alhora no puc evitar que m’afecti, perquè és precisament la seva falta d’ètica i de moral la que m’indigna i em treu de polleguera. I el més fotut de tot plegat, és que sembla una tendència clarament a l’alça, “que todo lo malo se pega”. Talment diria que aquesta globalització —que tan es predica— només serveix per socialitzar les coses dolents i/o negatives. Però esclar, la meva amiga, que és una d’aquelles persones de tarannà despreocupat i feliç de mena, insisteix en que m’hi he d’esforçar, que sóc jo el que ha de fer un pas endavant i el que ha de donar abans de rebre, que en aquesta vida s’ha de ser generós. En definitiva, que primer s’ha de cultivar abans de collir. Sí, molt fàcil de dir (i de manar!), però complicadíssim de dur a terme.
El cas és que la tal amiga va al mateix gimnàs que jo, un de relativament nou, equipat amb piscina, jacuzzi i un parell de saunes (la de vapor i la seca), a part de les habituals sales de tonificació i fitness. Doncs resulta que una tarda, tot xerrant fent bicicleta estàtica un al costat de l’altre, de cop se li va il·luminar la cara —com quan tens una gran idea— i em va proposar un repte. O més ben dit, una penitència (vist des del meu punt de vista). Segons ella, aprofitant que almenys un cop per setmana faig piscines, m’aniria molt bé obligar-me a mi mateix a fer una sessió de sauna setmanal amb l’autoimposada condició de no sortir-ne fins a tindre un bon pensament (vers els altres, s’entén). La qüestió és que li he fet cas, no sense abans oposar un certa reticència inicial, i ara ja fot unes 3 setmanes que practico aquesta (sàdica) rutina. I certament, cada vegada m’hi he d’esforçar molt, que si un no hi està gens avesat, costa trobar arguments positius vers la resta d’integrants de la raça humana. De fet, l’últim dimarts vaig necessitar més de mitja hora per generar una pensament positiu. Molt em temo que, a aquest pas, qualsevol dia m’hi quedo “pajarito”, allà dins…

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.