Tag Archives: ressaca

55_la perversa mentalitat femenina

no publicat (inèdit!)

Cada cop em resulta més dur anar de parranda amb els col·legues. I no ho dic només per l’endemà, per la (inevitable) ressaca que comporta una nit de gresca, que per poc que et passis desprès ho acabes pagant molt car (que jo ja tinc una edat). Em refereixo a l’enorme pressió que encara em suposa lligar. Bé, intentar lligar; que malgrat ja fot anys que surto de nit, encara no el domino gens l’art de la seducció. I mira que m’hi esforço i hi poso voluntat, tu! Però he arribat a la conclusió que el meu problema es redueix a no saber interpretar les diferents variables que influeixen en la vida nocturna. De fet, tinc la impressió que la nit és com una partitura que jo no sé pas interpretar; mai en trobo el to, ni n’endevino la cadència ni tampoc n’encerto el ritme. I em costa molt intuir quan cal accelerar, quan toca fer una pausa o quan s’ha de passar pàgina.
Fent una mica d’autocrítica, és cert que sovint es comet l’error de menysprear les primeres noies que et fan cas, encara que sigui al primer bar de la ruta o encara que no t’acabin de fer el pes, per l’estúpida obsessió de voler lligar a la discoteca desprès d’haver triat i remenat una bona estona… quan resulta que les bones ja estan totes ‘adjudicades’ o dormint. Altres vegades passa que un no es creu que pugui haver lligat tan aviat i llavors s’atabala. O senzillament et venen tan d’imprevist que, quan n’ets conscient, ja han marxat fa estona.
Certament, per sortir airós d’una nit de ‘caça’ calen una sèrie d’habilitats que tot indica que jo no tinc. Perquè per reeixir en aquesta jungla d’asfalt has de dominar el contacte visual, les aproximacions, el primer contacte físic i, sobretot, les tirades de trastos (la meva gran assignatura pendent). A vegades intento tàctiques enginyoses —i aparentment infalibles— que he escoltat per la radio, com acostar-se a una noia i, només d’entrada, dir-li suau a cau d’orella un «tu, jo, unes manilles i un pot de nata; t’ho imagines?» que de moment no m’ha funcionat mai. Però no em rendeixo. En qualsevol cas, i malgrat tothom diu que en realitat són elles les que et trien, l’home sempre ha d’encetar la conversa, alhora afalagant-les i procurant caure simpàtic. Però compte, que si ets massa xerraire les pots acabar avorrint, especialment a aquelles que només volen una mica d’acció (que són moltes més de les que un suposa!). Tampoc et pots quedar massa callat, com fent-te l’interessant, que llavors ningú es fixarà en tu. I alerta també a l’hora de tocar, que si l’agafes per la cintura segur que ho fas amb l’única del local a qui li molesta. Però quan no ho fas, ràpidament perden l’interès en tu. A sobre, sempre sóc massa atrevit amb la noia excessivament tímida, però un tallat amb la que és d’allò més decidida. En fi, un seguit de despropòsits que, paradoxalment, han passat a millor vida d’ençà que tinc parella estable, com si de sobte hagués guanyat en atractiu.

Anuncis

23_seixanta-dos euros

publicat el divendres 26 novembre 2010

Odio els caps de setmana: no sé què fer i m’avorreixo soberanament. S’haurien de prohibir, s’haurien d’eliminar. Prefereixo mil vegades els dies laborables, que sempre estàs ocupat. Fins i tot m’agraden els maleïts dilluns. Però els dissabtes i diumenges no els suporto. Són terribles! En el millor dels casos me’ls passo dormint o vagant per casa en pijama, com una ànima amb pena, ja que normalment acostumo a quedar-me sol al pis; els altres companys sí tenen activitats o llocs on anar. Excepte jo, bàsicament per falta de pressupost. A més, les poques coses que m’agradaria realitzar, com serien un menú de migdia o anar al cinema, els caps de setmana són més cares. Quins collons! Així que millor quedar-se a casa, que total, vagis on vagis ho trobés tot a rebentar de gent, ple a vessar malgrat la crisis, saturat de persones que —com jo— tampoc saben què fer però que s’autoimposen sortir de casa. Doncs a mi no em dona la gana ser un més de la massa popular que crema els dissabtes a l’Ikea o al centre comercial de torn. És horrorós! Ni tant sols pots anar al super a fer la compra setmanal sense trobar-hi mig poble fent cua a les caixes. Però encara són pitjors els dissabtes nit: jo els odio especialment perquè tothom surt, qualsevol s’anima, tu! Resultat: els restaurants plens, els pubs ‘a tope’ i les discoteques de moda a petar d’individus (sempre les mateixes cares) que només volen exhibir-se. Cada cop m’interessa menys el món de l’oci nocturn: l’única cosa que en pots treure es un magnífica ressaca per l’endemà. Si de cas, molt millor practicar-lo entre setmana (paradoxalment, si vols sortir a sopar o anar de copes un diumenge per la nit, et faràs un fart de donar tombs fins a trobar algun lloc obert; és lamentable el panorama de comarques). I els diumenges què? Si els dissabtes te’n vas a dormir d’hora per aprofitar-los, llavors et fot un mal temps de la hòstia; però si et lleves tard, resulta que ha fet un dia esplèndid. És fantàstic… A sobre, no practico cap hobby ni afició, no sóc membre de cap grup social, ni seguidor ni practicant d’un esport concret. És a dir, no tinc res especial a fer. Com a molt aniria al gimnàs, però és tancat. Bé, podria sortir amb la mountain-bike a fer un tomb, però què? Al cap d’una hora ja en tinc prou o ja m’he cansat, i amb tot aquest esforç ni tant sols ompliria el matí. A part, ara comença a fer fred de debò i no ve tant de gust. I què dir de les apassionants tardes dominicals? Si tens sort, faran un bon partit de futbol per la tv, però es clar, si a casa no pagues satèl·lit o cable, hauràs d’anar al bar de baix a mirar-lo. I si alguna cosa m’empipa de veritat és tornar a casa amb pudor a tabac. O pitjor, a ‘fritanga’. Així que em quedo al pis i l’escolto per la radio mentre llegeixo el diari, com fa 3 setmanes, quan se’m va presentar un agent de la policia local a entregar-me una citació per acudir de 2on vocal a la mesa electoral de l’escola Dolors Piera, aquest proper 28N. Però què es pensen aquests del Govern? Que no tinc res millor a fer un puto diumenge?

16_sobredosi de sucre

publicat el divendres 4 juny 2010

Tinc un molt bon amic de tota la vida que ara viu al barri de Gràcia de Barcelona amb una de les seves germanes, i quan ella desapareix un cap de setmana, jo aprofito per anar-hi d’okupa. Normalment m’hi deixo caure el dissabte al vespre, fem unes cerveses al pis, sortim a sopar, després anem una rato de festa i finalment m’hi quedo a dormir a l’habitació lliure. I així va passar el dissabte passat, l’últim de maig, i pel bon temps que feia, sembla que el primer de l’estiu. L’endemà, el diumenge, ens vam llevar tard (com és habitual) i vam ‘gaudir’ de les respectives ressaques (però aquest cop menys severes que l’habitual) fins als voltants de les 5 de la tarda, hora en que empesos per l’imminent i anunciada arribada de la germana, ens decidim a sortir de casa amb el ferm propòsit d’anar a la platja, malgrat que el cel es presentava enteranyinat. A part, calia omplir l’estomac. La millor opció per baixar a mar ens va semblar fer-ho amb bicicleta, i així va ser. Pel barri encara s’hi veia moviment, però a partir del passeig de Sant Joan la ciutat apareixia pràcticament deserta i molt tranquil·la, almenys fins a l’Arc de Triomf, on de sobte es comença a animar de gent. Per quan arribem al parc de la Cituadella allò ja era un festival, amb quantitats industrials de masses humanes somrients que amb prou feines podies esquivar, tot banyat per un sol esbiaixat que al sortir de casa començava a despuntar tímidament i ara ja picava de valent. Espectacles de pallassos per la canalla, multitud de parelletes festejant impúdicament a la gespa, tropes de turistes japonesos armats amb càmeres, quitxalla corrent amunt i avall, pares despreocupats estirats a l’ombra dels arbres, rialles exagerades per tot arreu, saltimbanquis malabaristes amb gossos petaners, música en directe, famílies senceres assegudes als bancs, fanàtics del fitness dominical suant pels caminets i turistes i més turistes descamisats prenent el sol allà on miressis. Tot semblava de postaleta, un paisatge idíl·lic, un ambient bucòlic envoltat de calma, exempt de problemes i totalment aliè de la crisis que estem patint; no ho podia suportar. Aquella bonica i ensucrada visió em resultava artificial, impostada, fins i tot obscena, i tant embafadora com seria tragar un pot sencer de pintura. La sensació d’ofec, la pressió al pit, la pressió arterial accelerada i la falta d’oxigen al cervell que em produïa observar aquella estampa només va fer que empitjorar a l’arribar al llac, amb el seu caòtic circular de barques a rem tripulades per mariners d’aigua dolça amb cares de felicitat extrema. Allò no es podia aguantar! Em mirava el meu amic i a als seus ulls hi podia llegir “i jo aquí, amb aquest, quan podria estar amb una titi… ”. Arrghh! Era horrorós! Gairebé m’entraven ganes d’agafar el meu bat de beisbol (el que sempre tinc a mà, just al costat del llit) i començar a repartir ‘dosis de realitat’.

11_un mal despertar

publicat el divendres 22 gener 2010

Uffff… Estic fatal… Però molt! Amb una ressaca impressionant, de les pitjors que recordo. És horrorós… Quin mal de cap més bestia, això és una agonia, aaaaarggh!!! Em trobo tant malament que ara mateix utilitzaria una guillotina, sense dubtar-ho. Em sento com si m’haguessin apallissat: tot el cos em fa mal. I tinc la boca seca, eixuta, àrida. Necessito beure aigua, urgentment. Uuuuhh… Amb prou feines em puc incorporar. No tornaré a tastar l’alcohol la resta de la meva vida, m’ho juro solemnement. Miro la tauleta de nit: cartera, rellotge, mòbil, petaca (buida, evidentment)… Però falten les claus del pis. L’última neurona que em queda raona que si estic a la meva habitació és que no han d’estar gaire lluny. Ja sortiran, doncs. Bé, sembla que estic de sort, els danys col·laterals són mínims, aparentment. El radio despertador marca quarts de cinc de la tarda. Bravo! Però de quin dia? Suposo que és diumenge, potser dissabte, no ho tinc clar. Tampoc de com he arribat a casa ni perquè estic en pilotes al llit si no hi ha cap noia al meu costat. Ben pensat, millor així, que la situació encara podria empitjorar. M’aixeco amb dificultats i començo a caminar, lentament. No recordo gran cosa d’ahir, una d’aquelles nits que quedes amb vells col·legues per fer un sopar de retrobament. Són les pitjors. I ara és com si un psicòpata fes zapping amb la meva ment. Sort que vaig deixar el cotxe a casa, això ho tinc clar. La resta, tot son ombres. L’última imatge nítida que m’apareix de la nit és una de jo al lavabo de la discoteca intentant encertar la tassa del vàter mentre bec a morro de la petaca fins que s’acaba: del tot memorable. Intueixo que vaig ser dels últims a sortir del local, quan tots els amics ja havien desfilat. Ahhhh… Necessito rentar-me les dents per treure’m aquest mal alè i donar-me una bona dutxa que em reactivi. De camí al bany faig una parada a la cuina per agafar una botella d‘aigua que m’acompanyarà la resta del dia. Al tornar a l’habitació m’impacta profundament el tuf a tabac, alcohol destil·lat i suor agre que abans només intuïa. Obro la finestra de bat a bat, em poso roba neta i començo a buscar les claus. Les acabo trobant al pany de la porta d’entrada, i aquesta, mig oberta. No és la primera vegada, quina vergonya. M’estic tota la tarda al sofà mirant la televisió, com un zombie, fins que m’agafa gana. Però putada, la nevera és buida. Amb un esforç majúscul baixo al carrer i m’acosto al local de pizzes per emportar. Mentre faig cua m’adono que tothom parla del mateix tema amb posat greu. Pel que sembla, aquesta matinada un brètol —o més d’un, a jutjar per la magnitud de les destrosses— s’ha despatxat a gust amb alguns carrers del barri: retrovisors arrencats, senyals tombades, vidres trencats, semàfors rebentats i un llarg etcètera. Uns carrers situats precisament a la ruta que jo hauria fet per tornar a casa des de la discoteca… Necessito pillar novia ja!