Tag Archives: risc

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

69_futur incert

publicat el divendres 6 juny 2014

Malgrat els meus esforços per créixer intel·lectualment i aprendre coses noves contínuament, trobo que cada dia sóc més babau i menys capaç, talment com si m’estigués tornant idiota per moments. És una sensació molt frustrant i colpidora, no cal dir-ho, però l’edat no juga precisament al meu favor. Així que ja he assumit que aquest és un procés (degeneratiu) irreversible al qual m’he de resignar. Però és que la mateixa immediatesa i superficialitat que comporta la vida moderna, amb el seu flux constant de novetats i distraccions, evita que disposi de l’energia i el temps necessaris per consolidar els nous coneixements adquirits o perfeccionar els que ja posseïa, doncs un sempre va amb presses i la majoria de vegades llegeix de manera esbiaixada en vistes a una posterior lectura amb deteniment… que després no arriba mai. I ja pots intentar fer 2 o 3 coses alhora per mirar de guanyar temps (la gran fal·làcia del multitasking), que l’únic que aconsegueixes és disminuir la teva capacitat de concentració i fer-la més vulnerable a les incessants interrupcions de l’era digital (sempre hi ha alguna pantelleta que et reclama l’atenció). També sento que em falla la memòria, donat que cada cop necessito escriure més notes d’allò que vull recordar, però després resulta que masses vegades m’oblido que m’ho he apuntat en algun lloc i ho dono per perdut. A part, els 3.000 impactes publicitaris que de mitjana rebem a diari tampoc ajuden a evitar aquesta creixent dispersió de la meva ment. Per no parlar de l’inabastable complexitat d’una incessant actualitat en canvi constant que t’absorbeix un munt d’hores només per estar mínimament informat d’allò que passa al teu voltant, que avui en dia la competència en qualsevol feina és tan ferotge que no et pots relaxar ni un instant (a risc de quedar obsolet, i per tant, exclòs del món laboral). Perquè hem arribat a l’extrem de que per poder treballar necessites dominar molts més aspectes dels que serien els propis de la teva tasca, circumstància que deriva en una menor especialització i tecnificació. I després encara n’hi ha que es pregunten com és que les grans obres arquitectòniques de l’antiguitat clàssica —com el Partenó d’Atenes—, realitzades per obrers artesans que no tenien altre distracció que treballar, són tan perfectes.

22_ànima de franctirador

publicat el divendres 22 octubre 2010

Diuen que en èpoques de crisi toca reciclar-se, reinventar-se, però el que no m’hauria imaginat mai és que acabaria formant part d’una tropa de mercenaris, i a sobre, totalment subvencionats per l’estat. Això sí, desprès de superar amb èxit una llarga i rigorosa selecció entre centenars de candidats a la plaça, fins a quedar-ne només 15. Un grup reduït, però bastant heterogeni i multicultural, d’homes d’acció i dones guerreres (sí, també n’hi han) que compartim una mateixa —diguem-ne— ‘afició’, comandats per un ex-militar xilè de mirada severa, cap rapat i ampli historial bèl·lic a les espatlles. Iniciada fa 1 mes, la nostra formació consta d’una bona instrucció teòrica tres cops per setmana, amb constants demostracions i exercicis pràctics, més 3 o 4 ‘sortides lúdiques’ mensuals. L’objectiu final és convertir-nos en uns bons professionals; ràpids, eficaços i solvents, capacitats per acomplir qualsevol missió que ens proposin. Per aquest motiu, se’ns ensenya tant la utilització de l’arma curta en el cos a cos, com la del teleobjectiu (la meva especialitat) en dispars de precisió a llarga distancia, escollint l’arma més adequada per cada situació i calibrant-la correctament tenint en compte les circumstancies ambientals, especialment la llum, els reflexos i les ombres, controlant la respiració en tot moment per poder mantenir el pols i a saber esperar l’instant decisiu per disparar. Sobre el terreny, també dediquem especial atenció a no deixar cap rastre de les nostres accions, a esborrar qualsevol traça que ens pugui delatar, a ser metòdics i ordenats, però alhora sent creatius i sense perdre la nostre vessant més artística. I tot això, malgrat que no utilitzem l’última tecnologia ni els equips més avançats del mercat. Però tot arribarà. A mi, particularment, m’agraden les ‘sortides d’esbarjo’ que fem. Sempre s’inicien amb un reagrupament en un lloc prèviament assenyalat i a l’hora indicada, on l’instructor ens encomana les diferents tasques a realitzar en un temps limitat. Al principi eren objectius assequibles, però mica en mica les missions es van complicant i la dificultat augmenta. Normalment actuem en petits grups o de forma individual, pentinant la zona escollida, sempre sota l’atenta mirada del nostre caporal. Després de cada treball de camp repassem amb detall tots els objectius assolits, valorant la tasca dels companys i aportant noves idees o solucions. De moment encara no hem sortit del país, però ben aviat espero realitzar missions internacionals: sento que he nascut per fer aquesta apassionant feina que em fa sentir realitzat. Malauradament, en el transcurs d’aquest últim mes hem tingut 2 baixes que han minat lleugerament la moral de la tropa. Però bé, és una situació que tots teníem assumida i ens hi resignem. En fi, a finals d’any acabo la formació, i per llavors ja m’hauré convertit en un bon professional de la fotografia i el Photoshop.