Tag Archives: samarità

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

Anuncis

26_biturbo d’emocions

publicat el divendres 25 febrer 2011

Claus en mà, m’acosto al ‘pura sang’ amb un somriure a la cara que em delata. Fot anys que esperava aquest moment: fer unes quantes voltes amb un cotxe esportiu d’alta gamma, un autèntic “pata negra”. I tot gràcies a l’enorme generositat d’un samarità amant de la bona gastronomia. Encara no m’ho crec, és com un somni fet realitat! Atemorit, n’acaricio la xapa amb delicadesa, n’obro la porta i pujo a l’interior. Tant per fora com per dins és una preciositat. Però malgrat la ‘sobredosi d’esteroides’ que han subministrat a la carrosseria en comparació amb el model estàndard, no és un vehicle cridaner, sinó més aviat discret. I el color gris metal·litzat en reforça la elegància estètica. Amb evident nerviosisme, però sense perdre temps, miro d’habituar-me a l’habitacle abans d’engegar el motor. El dipòsit està ple —fantàstic!—, el canvi és manual de 6 velocitats i la posició de conducció resulta ideal, però cal retocar seient i volant a la meva alçada; també m’acabo d’ajustar els miralls i, ara sí, desperto la bestia mecànica que habita a l’interior. Només sentir-la bramar ja se’m posen els pèls de punta… Quin soroll més gloriós que emet el sis cilindres, tot i que m’esperava quelcom més espectacular. Però millor, que sinó atabala massa, i jo només vull aprofitar aquest moment al màxim. Així que engrano la primera, m’aferro amb força al volant i accelero amb suavitat, que 500 cavalls sota el peu dret imposen molt respecte. Uaaau!! Aquesta joia es increïble! Puja de marxes que és un ‘contentu’! I gràcies a la tracció integral, és molt més fàcil de conduir del què aparenta. Com s’aferra a l’asfalt, el malparit! Però de seguida arribem a la primer corba difícil, una a dretes molt tancada, que miro de franquejar tan ràpid com puc. Merda! M’he entusiasmat massa. “¡Vaya trompo!”. Sort que l’amplada de la via és prou generosa i no passava ningú… Recupero la bona direcció i torno a accelerar, ara de forma no tan impetuosa, encadenant diferents trams amb concentració, alegria i cada cop amb més confiança. M’adono que a partir dels 120 km/h s’aixeca part del voluminós aleró posterior per millorar l’estabilitat al conjunt. Però ara provaré que tal va de frenada… La re-hòstia!!! És impressionant com queda clavat en pocs metres! Aprofitant la paradeta, crec que ha arribat el moment d’activar el mode Sport. Per començar, provarem la sortida en parat; premo gas a fons fins que el motor arriba a les 5.000 voltes i llavors allibero el pedal del fre, sortint disparat com un míssil cap a l’horitzó. Brutal!!! per poc no trempo! Les prestacions són tan salvatges que m’he quedat clavat al seient. Gairebé diria que corre massa, tant, que em falta carretera: millor sortir de la ciutat. Així doncs, encaro la Diagonal per agafar l’autovia, que calculo encara tinc més d’una hora per cremar kilòmetres i tornar abans que el ‘mecenes’ que m’ha confós amb l’aparca-cotxes del restaurant —on ara està sopant amb la seva espectacular parella— s’adoni del seu ‘préstec’ desinteressat.