Tag Archives: sang

15_sí, t’enyoro

publicat el divendres 28 maig 2010

Recordo perfectament el dia que la vaig conèixer, una calorosa tarda de divendres que jo havia baixat a Vilanova per fer unes gestions, ara farà 2 anys. Tornant cap al cotxe, l’aparador d’una botiga em va atreure al seu interior sense que ho pogués evitar, i un cop dins, la vaig veure allà, al fons, quieta, de perfil. No podia deixar de mirar aquella preciositat, gairebé hagués dit que m’esperava a mi. Va ser amor a primera vista! El dependent, un paio hàbil, es va adonar del meu interès vers ella i, sense que jo li demanés res, ens va presentar de forma desinteressada i gens forçada. Va ser un primer encontre breu i molt intens, d’aquells que t’acceleren el cor, sents que la sang et bull i amb prou feines pots respirar. M’hi sentia realment atret, però com sempre, els nervis i la meva falta de decisió em van fer marxar de la tenda precipitadament. Resultat: 3 nits sense dormir pensant en ella. No me la podia treure del cap.
Si la volia tornar a veure l’única opció era retornar a aquella tenda i esperar la providència. M’hi decideixo al següent dimecres al vespre, amb la butxaca plena i disposa’t a conquistar-la. Coincidència o destí, ella també hi era, i amb la complicitat del dependent aconsegueixo emportar-me-la a fer un tomb. No feia ni 20 minuts que havíem sortit de la botiga quan em truquen els amics per anar a fer una cervesa. Hi vaig accedir, traït per les ganes de ‘fardar’, sense esmentar que hi aniria acompanyat. Tots quedaren molt sorpresos i alhora contents de veure’ns arribar junts, tant, que decidim d’anar a sopar plegats per celebrar-ho. Suposo que l’emoció i la carència d’intimitat, sumat a la meva poca experiència, va forçar que la nostra relació anés momentània i estrepitosament per terra, davant del restaurant, just abans d’entrar-hi. Quina vergonya…
Malgrat tot, la nostra història no es va acabar aquí, i l’endemà mateix vam tornar a quedar; aquest cop sols. A partir de llavors començàrem a fer petites sortides, sempre per indrets propers de la comarca, buscant la tranquil·litat de carreteres secundaries no gaire transitades. Jo al principi tenia por de córrer massa, conscient que a ella feia poc que el seu ex l’havia deixat per una altra, però mica en mica varem començar a agafar confiança i a quedar més sovint. A casa, no obstant, la nostra relació no era gaire ben vista; és més, a la mare no li agradava gens que sortís amb ella, actitud que va empitjorar el dia que la va veure. Però a mi em feia molt feliç. A les poques setmanes, les nostres trobades es van tornar més salvatges i excitants; cada cop m’hi sentia més acoblat i això ens permetia de provar coses noves. Encara recordo com, un cop calenta, ens hi podíem estar hores, ben arrapats un a l’altre. Era fantàstica i tot anava perfecte, massa… fins que un mal dia me la van fotre, innocent de mi, i no he sabut mai qui va ser. Com la trobo a faltar, com enyoro la meva Suzuki 500 cc.

Anuncis

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…