Tag Archives: sexe

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?

Anuncis

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.