Tag Archives: silenci

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

Anuncis

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…