Tag Archives: sinistre

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.

Anuncis

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!

13_desafortunats intents de seducció

publicat el divendres 26 març 2010

No se m’ha donat mai bé conèixer noies. Però mai! I començo a suposar que és pel meu excés de prudència; certament, no sóc dels que s’acosta a una xicota i li deixa anar un “nena, soy James, y ésta es tu noche de suerte”. No. La meva estratègia és com més subtil, més treballada: jo necessito una excusa per iniciar l’assalt. Al principi només m’atrevia amb les que, després de molt reflexionar-hi, reconeixia per algun motiu, per banal que fos, i quan coincidia amb ella, com aquell qui no vol la cosa, li intentava fer rememorar que tal dia a tal lloc li havia arreplegat un llibre del terra o l’havia ajudat a pujar una maleta al tren. Però es clar, el detall era tan mínim que ella era incapaç de recordar-lo, alhora que a mi em feia quedar com un obsessiu (i desprès es queixen que els homes no som ni atents ni detallistes… HA!). En fi, superada aquesta etapa vaig entendre que era millor crear les excuses al moment, així que sortia a ‘patrullar’ pels carrers de la vila amb el meu atrotinat Seat Ibiza fins que veia alguna de les xavales que tenia en perspectiva al volant del seu cotxe. Llavors la seguia de ben prop i, al primer stop o semàfor en vermell… *PATAPAM!*, mi amorrava per darrera. En teoria semblava una manera fàcil d’aconseguir el seu telèfon, però la realitat era que després del sinistre no en volien saber res més de mi, especialment l’última, que va anar amb collarí prop de 2 mesos. Calia evolucionar, doncs, creant situacions no tant forçades, i l’entorn laboral es perfilava com el més adequat, començant amb la formosa professora de natació que treballava en un gimnàs al que ràpidament em vaig apuntar. Però cagada, sense ulleres no hi guipo gens (i les lents de contacte em molesten molt), i crear complicitat amb algú que amb prou feines distingeixes és molt complicat, a part de la dificultat d’intentar lligar en banyador, amagant panxa i amb un ridícul casquet al cap. No hi vaig tenir cap possibilitat. Just després, m’encapritxo de la jove traumatòloga d’un CAP, de la que esbrinar-ne l’especialitat em va costar 3 doloroses visites al centre (la 1era fou per un esfereïdor tall al braç fet amb cúter, la 2ona per una salvatge cremada de planxa a l’altre braç i, finalment, la darrera per un parell de dits trencats). Per quan em va atendre ja m’havia guanyat la fama de ‘pertorbat-que-s’autolesiona’, i la molt cabrona no em va donar ni una oportunitat. De l’atractiva noia dels bombers millor no parlar-ne, que tot el bloc on vivia en va patir les conseqüències i encara hi ha una investigació oberta. Tampoc de la dolça ‘senyo’ de parvulari a la guarderia a tocar de la meva feina, on m’hi acostava sovint quan era l’hora del pati per observar-la. L’únic que en vaig treure és una ordre d’allunyament (500 m) arran de les denúncies presentades per alguns pares massa sensibles amb la seva canalla. Però no perdo l’esperança, que sóc un paio positiu. Això sí, la darrera que tinc en ment em suposa tot un repte: és advocada criminalista.