Tag Archives: somriure

43_el bon samarità

no publicat (inèdit!)

Dec tenir cara de bon jan i aspecte de persona informada, dic jo, perquè cada cop que surto al carrer algú m’acaba aturant per preguntar-me com s’arriba a tal lloc, on cau tal empresa o per on es va a tal població, com si no hi hagués ningú més passejant pel carrer a qui demanar orientació. I quan no, un dels simpàtics que forma part de tota aquesta colla que volten pel centre amb armilles corporatives, m’assalta per fer-me una enquesta o bé per demanar-me la meva ajuda econòmica per a tal o qual projecte. Hosti tu! No me’n lliuro mai de passar desapercebut; sembla que m’esperin. Però com a ciutadà modèlic i exemplar, que a banda de semblar bon ‘nanu’ també sóc bona persona, no em puc escamotejar d’atendre les seves peticions (quan em tenen acorralat). A part, sempre me’ls trobo de cara quan ja és massa tard per variar el meu rumb o agafar una ruta alternativa. Normal: com que sóc tant alt, de seguida em veuen a venir, i malgrat jo procuro fer cara d’enfeinat alhora que accelero el pas i simulo no haver-los vist, inevitablement m’acaben donant l’alto quan estic a la seva alçada, encara amb aquell somriure còmplice de quan hem creuat les mirades per primer cop, com insinuant:”vaaa, no et facis l’orni, que t’he vist!”. Doncs he de confessar que alguna vegada he intentat desempallegar-me d’ells fent veure que sóc estranger murmurant una frase en rus que he après veient vídeos a Internet (no preguntis…), però la meva inequívoca estampa de catalino no hi ajuda gaire.
Molt més complicat resulta esquivar un d’aquells esprimatxats que persegueixen als atrafegats usuaris de Sants Estació o Plaça Catalunya demanant unes monedes per poder comprar un bitllet de tren i anar a visitar la mare malalta, ingressada en un hospital de Sant Vicenç de Calders o Maçanet. Sort que en previsió d’aquests casos ja fa molts temps que vaig establir un pacte amb mi mateix que consisteix en donar almoina només als pidolaires del meu poble, que jo no vaig pas sobrat de guita com per anar finançant als ‘de fora’.
Però no només em trobo assetjat per peatons, ja siguin d’aquí o vinguts de l’estranger (com també em succeeix tot sovint); moltes vegades em criden des de cotxes o motos que s’han aturat al mig de la carretera per sol·licitar els meus serveis altruistes. I no ho entenc, perquè amb les tecnologies disponibles avui en dia, com el GPS, els smartphones (el puto iPhone i similars), Google Maps i tot la pesca, aquesta no hauria de ser una situació tant habitual. Però és més, diria que s’ha incrementat (talment sembla que, a més informació, més confusió). En qualsevol cas, jo sempre els atenc amb la millor actitud i la major cordialitat, orgullós de complir amb el meu deure cívic. Ara, sens dubte, el millor de tot plegat és quan un sincer somriure se’m dibuixa a la cara un cop els he encaminat… just en la direcció contraria a la que haurien d’haver agafat! Per indocumentats!

Anuncis

21_cita a cegues

publicat el divendres 24 setembre 2010

Seguint les indicacions de l’amic en comú instigador del sopar en qüestió, em presento —impecable— a l’hora acordada al restaurant indicat (un de categoria, amb piano de cua a l’entrada i taules rodones amb mantells fins als peus). Travesso el hall i m’acomodo a la barra, a esperar que m’atenguin. Als pocs minuts apareix ella, radiant, espectacular, amb un vestidet curt que no deixa gaire espai a la imaginació. De seguida dedueix que sóc el seu acompanyant, però em mira estranyada. “Merda!”, penso jo, “m’havia d’haver fet l’interessant i arribar, com a mínim, 15 minuts tard”. Afortunadament, ens interromp el maître: donat que la nostra reserva és de 2on torn i encara tenen ple, ens haurem d’esperar una estoneta. “Vaja!”. Sóc tan tímid que per mirar de superar el xoc inicial em demano 2 copes de vi blanc, de les que ella me’n pren una, sense preguntar! Però callo i no li recrimino res. Tot seguit fem les presentacions pertinents i, en acabat, al no saber què més dir-li, l’abandono per anar a tocar uns temes al piano i mirar de relaxar-me. Sí, gran error deixar-la sola a la barra, malgrat que ella dissimula l’enuig prou bé, amb un somriure misteriós. Per sort, ens criden a sopar. De camí a la petita taula que tenim adjudicada m’avanço a enretirar-li la cadira on jo no vull seure, un gest egoista que ella m’agraeix amb un somriure (!). Un cop instal·lats, ens porten la carta —només una—, que jo requiso amb l’excusa que la conec molt bé (mentida! és la 2a vegada que trepitjo aquest local), “així demanaré pels dos”, li anuncio, que la nena sembla de morro fi i no vull que la broma em surti per un ull de la cara en cas que em toqui invitar. Però increïble, el meu atreviment es veu recompensat amb un altre dels seus particulars somriures. Crido al maître i li demano un entrant, dos segons i més vi blanc, que s’afanyen a servir-nos. Com que a mi encara em calen 3 copes més per adquirir facilitat de conversa, li cedeixo la paraula cordialment i em limito a escoltar amb atenció totes les seves explicacions, fent que la vetllada transcorri amb certa sintonia fins que es comença a fotre les meves patates fregides… amb els dits! Però “¡James no comparte la comida!”. Li he d’acabar picant la mà, no me’n puc aguantar, però altre cop em fa un d’aquells intrigants somriures seus. No contenta, la tia, també se’m fot la salsa del bistec, amb el dit… i mirant-me als ulls descaradament! “Que no toquis!”, li dic fluixet. “I ara què?”, penso quan noto un dels seus peus descalços que em palpa la cama, com cercant la seva sabata, primer pels turmells i desprès a l’alçada dels genolls. “Però que busques?”, li pregunto en veu baixa, per no cridar l’atenció de la resta de comensals, abans d’apartar-li el peu amb decisió. Inesperadament, em demana d’anar directes cap a casa seva, sense postres ni cafès. “Casuml’olla! Un altre fracàs!”, penso jo. Doncs no esperis que a sobre t’hi acompanyi, nena. Demano el compte, paguem a mitges i la deixo plantada allà mateix, simulant una sobtada indisposició intestinal. Aaaains… No tinc sort amb les noies.