Tag Archives: sou

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

60_any nou, vida nova

publicat el divendres 24 gener 2014

“Casumlolla!!! Tu si que vius bé!” o “quan sigui gran vull ser com tu” són dues frases que de tant en tant em deixen anar els que em coneixen bé. I certament, no els falta raó, perquè sóc d’aquelles persones que transpiren calma i serenor, com si l’habitual estrès de la vida moderna no anés amb mi. Ben poques vegades em veuràs atabalat o amb presses, que totalment aliè a les angoixes i ansietats que persegueixen i torturen als demès, jo m’ho prenc amb filosofia, sempre procurant pel meu benestar —físic i mental—. En el meu cas, diria que el secret està en que he reduït al mínim els meus nivells de responsabilitat (vers els altres, s’entén), m’he alliberat de totes les càrregues que m’amoïnaven i he liquidat tots els meus comptes bancaris. Bé, suposo que també ajuda molt el fet que amb prou feines treballo tres hores al dia, que vivint —forçadament— altre cop a casa dels pares poc salari necessito ingressar, i que aquestes bàsicament es redueixen a voltar per la comarca visitant clients fins l’hora de dinar. És a dir, que no m’hi poso abans de les 10h, que sóc d’esmorzar amb La Vanguardia i prendre el cafè fullejant el Mundo Deportivo; però això no vol dir que em llevi tard, ni molt menys, que a mi m’agrada alçar-me d’hora per anar al gimnàs de 8 a 9 (horari poc freqüentat i sense les habituals aglomeracions del vespre), que res millor que una mica d’exercici per començar el dia amb energia i alegria. Per tant, disposo de tota la tarda lliure per dedicar-la a activitats intel·lectuals com llegir, escriure i pensar. I a partir de les 20h, sessió d’afterwork prèvia al sopar, ja sigui fent un vinet, una copa de cava o una cerveseta. Però no és fàcil assolir aquest estat suprem de pau espiritual per gaudir d’una vida contemplativa amb plenitud i sense sobresalts; no gens. I més encara en els actuals temps d’incertesa. En qualsevol cas, poques persones sabrien estar ocioses i alhora actives, com jo. I més difícil encara, aprofitant el seu temps i sense gastar gaires calés (economia obliga). Perquè he après que no és que no és qüestió de tenir més, sinó de necessitar menys. Però molt em temo que aquesta bona vida se m’acabarà aviat i caldrà que comenci a treballar seriosament per guanyar un bon sou, que la meva xicota insisteix molt en que ja toca anar a viure junts.

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?