Tag Archives: tortura

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.