Tag Archives: torturar

34_més mals pensaments

publicat el divendres 26 octubre 2012

Potser no t’ho han dit mai tan descarnadament, però en realitat, TU no ets TU: el teu cervell és TU. La resta, és senzillament pura aparença física (més o menys ‘còmode d’observar’). Perquè tot allò que et defineix com a persona i ésser humà es concentra en aquesta massa ‘muscular’ d’uns 1.400 grams de pes. I per molt que t’hi esforcis, no l’arribaràs a controlar mai del tot, perquè està comprovat científicament que ell s’anticipa als teus moviments unes dècimes de segon abans que TU els vulguis realitzar. També a l’hora d’expressar-te verbalment, que per quan ho dius, el teu cervell ja fa estona que ho ha pensat. Sí, és molt fotut d’acceptar, però ell sempre va un pas per davant teu i sempre sap què passarà a continuació, quan TU ni tant sols t’ho has plantejat.
Anant més lluny encara, hi ha qui creu que el nostre cervell inclou tot el coneixement universal —gràcies a una energia còsmica que el propaga arreu—, únicament que no el sabem recordar o hem oblidat com fer-ho.
Així doncs, dic jo, no és estrany que a vegades m’assaltin (mals) pensaments que m’incomoden i que sento com si no fossin meus, diria que provinents d’algú o quelcom aliè a mi que m’intenta manipular, a mode d’ombres més o menys nítides d’aquesta ‘saviesa’ que teòricament ja ve de sèrie al meu cervell.
Podria ser així, qui sap, però jo tinc la teoria que aquestes (males) idees en veritat provenen d’un alter ego —físicament idèntic a mi però psicològicament oposat a mi— que habita en una realitat paral·lela, en un món alternatiu. I que d’alguna manera, aquest nèmesi particular que representa el revers tenebrós de la meva personalitat —que jo sóc de cor pur i naturalesa bondadosa—, a nivell neuronal està connectat a mi —en un pla superior— i en certes ocasions les seves (terribles) elucubracions m’acaben arribant en forma de visions mentals que em trasbalsen d’allò més. Al mateix temps, suposo que a ell també li sobrevenen els meus sentiments (sans, benèvols i altruistes), els quals l’inciten a realitzar accions que no vol realitzar, tal com em succeeix a mi quan percebo les seves (males) intencions. Afortunadament, tinc un gran autocontrol de mi mateix i fins avui sempre he aconseguit reprimir o anular aquests (mals) pensaments que sovint em tempten de realitzar actes innobles (bé, el cert és que no els he dut mai a terme per falta de recursos o, senzillament, per mandra… Però el que compte és que no els he arribat a cometre!).
El problema d’aquesta teoria del meu jo maligne és que el desig irrefrenable que últimament tinc de segrestar i torturar (lenta i dolorosament) al director de la meva oficina bancària, el sento absolutament provinent del meu intel·lecte, que ja n’estic fart d’haver de fer 2 hores de cua cada cop que vull fer un ingrés per evitar que em tallin el telèfon o per liquidar una nova lletra del puto crèdit personal que és l’únic motiu que ara mateix m’impedeix tancar el meu compte corrent allí. Sort (per a ell) que ja només em queden 3 mensualitats per pagar…

Anuncis

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!