Tag Archives: tren

51_pas a nivell

no publicat (inèdit!)

Hi ha ciutats que, depenent de la pròpia ubicació i orografia del terreny, ‘indueixen’ als seus habitants a un o altre mètode concret de suïcidi. Sense anar gaire lluny, a Tarragona disposen d’un esplèndid penya-segat al final de la rambla des d’on llançar-se al vuit és tan fàcil com saltar una senzilla barana metàl·lica de barrots que no t’arriba ni a la cintura. A Vilafranca del Penedès, el meu poble (en veritat, ciutat; però és que per més ciutadans que acumuli, mai deixarà de ser un poble), de sempre que hem tingut predilecció per tirar-nos al tren que travessa la vila. Doncs sí, històricament aquest ha sigut el mètode més habitual per cometre tal insensatesa; tot i que ara menys, arran del cobriment parcial de les vies a resultes de la gran estupidesa de fer passar l’AVE en paral·lel a la línia de rodalies i regionals, majúscula cagada si tenim en compte que, l’altrament dit TGV, no hi té pas parada a la nostra ‘bonica’ estació.
El cas és que, per destí o casualitat, i malgrat haver canviat de residència en múltiples ocasions al llarg de la meva vida, sempre he viscut a màxim 3 carrers de la via (tant en una banda o com en l’altre), així que en les comptades ocasions que he meditat amb la solució més dràstica possible a tots els meus problemes, no és estrany que per inèrcia m’hagi decantant per aquesta opció. Perquè deixar-se atropellar pel tren és ràpid i eficaç, amb l’única pega que físicament et deixa molt mal parat i sense possibilitat de fer un funeral amb el taüt obert. Però consumir una sobredosis de somnífers o tallar-se les venes ho trobo de “nenazas”, mentre que tancar-se al pàrquing amb el cotxe engegat —fins a morir intoxicat per inhalació de CO2— no ho puc fer donat que aquest és comunitari.
No vull alarmar a ningú, però fins i tot he reflexionat sobre quin dia seria l’ideal (un dimecres a la tarda) per tal de donar temps a la premsa local a publicar la notícia i que tothom se n’assabenti just el dia abans de l’enterrament (dissabte), condició indispensable per garantir una funeral reeixit i ben multitudinari. També m’he plantejat que em caldria d’estudiar bé els horaris dels (comptats) trens de mercaderies, que no és qüestió d’estar 2 hores a peu de via esperant el meu últim comboi. I és que els regionals i els rodalies no em serveixen, que tots fan parada a Vilafranca, i per tant, al maquinista li donaria temps de frenar. A part, també hauria de calcular exactament els minuts que trigaria a arribar al tram de via escollit, no fos cas que perdés el meu tren o que arribés massa d’hora, perquè s’ha de tindre ben present que entre prendre la decisió i cometre l’acte ha de passar el menor temps possible, a risc que un se’n desdigui, aspecte fonamental a tenir en compte. De totes maneres, sóc tan desgraciat que, arribat el dia i l’hora, ja a tocar de la via i totalment decidit, estic segur que algú, uns 80 metres abans, se m’avançaria.

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

43_el bon samarità

no publicat (inèdit!)

Dec tenir cara de bon jan i aspecte de persona informada, dic jo, perquè cada cop que surto al carrer algú m’acaba aturant per preguntar-me com s’arriba a tal lloc, on cau tal empresa o per on es va a tal població, com si no hi hagués ningú més passejant pel carrer a qui demanar orientació. I quan no, un dels simpàtics que forma part de tota aquesta colla que volten pel centre amb armilles corporatives, m’assalta per fer-me una enquesta o bé per demanar-me la meva ajuda econòmica per a tal o qual projecte. Hosti tu! No me’n lliuro mai de passar desapercebut; sembla que m’esperin. Però com a ciutadà modèlic i exemplar, que a banda de semblar bon ‘nanu’ també sóc bona persona, no em puc escamotejar d’atendre les seves peticions (quan em tenen acorralat). A part, sempre me’ls trobo de cara quan ja és massa tard per variar el meu rumb o agafar una ruta alternativa. Normal: com que sóc tant alt, de seguida em veuen a venir, i malgrat jo procuro fer cara d’enfeinat alhora que accelero el pas i simulo no haver-los vist, inevitablement m’acaben donant l’alto quan estic a la seva alçada, encara amb aquell somriure còmplice de quan hem creuat les mirades per primer cop, com insinuant:”vaaa, no et facis l’orni, que t’he vist!”. Doncs he de confessar que alguna vegada he intentat desempallegar-me d’ells fent veure que sóc estranger murmurant una frase en rus que he après veient vídeos a Internet (no preguntis…), però la meva inequívoca estampa de catalino no hi ajuda gaire.
Molt més complicat resulta esquivar un d’aquells esprimatxats que persegueixen als atrafegats usuaris de Sants Estació o Plaça Catalunya demanant unes monedes per poder comprar un bitllet de tren i anar a visitar la mare malalta, ingressada en un hospital de Sant Vicenç de Calders o Maçanet. Sort que en previsió d’aquests casos ja fa molts temps que vaig establir un pacte amb mi mateix que consisteix en donar almoina només als pidolaires del meu poble, que jo no vaig pas sobrat de guita com per anar finançant als ‘de fora’.
Però no només em trobo assetjat per peatons, ja siguin d’aquí o vinguts de l’estranger (com també em succeeix tot sovint); moltes vegades em criden des de cotxes o motos que s’han aturat al mig de la carretera per sol·licitar els meus serveis altruistes. I no ho entenc, perquè amb les tecnologies disponibles avui en dia, com el GPS, els smartphones (el puto iPhone i similars), Google Maps i tot la pesca, aquesta no hauria de ser una situació tant habitual. Però és més, diria que s’ha incrementat (talment sembla que, a més informació, més confusió). En qualsevol cas, jo sempre els atenc amb la millor actitud i la major cordialitat, orgullós de complir amb el meu deure cívic. Ara, sens dubte, el millor de tot plegat és quan un sincer somriure se’m dibuixa a la cara un cop els he encaminat… just en la direcció contraria a la que haurien d’haver agafat! Per indocumentats!