Tag Archives: turistes

75_les vacances són un estat mental

publicat el divendres 5 setembre 2014

Això d’anar de vacances és molt de classe obrera amb ínfules de grandesa. Perquè els que realment tenen pasta, la gent ‘important’ que es dedica a gestionar en comptes de a treballar, l’estiu se’l reserven precisament per practicar el noble art d’estiuejar (ja sigui a la seva finca de la Cerdanya o bé a la casa de la Costa Brava, però sempre allunyats dels habituals nuclis urbans saturats de turistes). I de fet, dedicar el període estival a no fotre res i a descansar com Déu mana, no deixa de ser la cosa més sensata, doncs ells tenen molt clar que els mesos de calor no són pas els més adequats per viatjar, que per això ja tenen la resta de l’any. Però entre la plebs s’ha imposat la creença de que no ets ningú si fas vacances però no vas enlloc de vacances. Doncs què vols que et digui. Per mi no té cap mena de gràcia esperar (gairebé religiosament) l’arribada de l’estiu per poder fotre el camp, i com més lluny millor —que ara que l’economia dona símptomes de que revifa, es torna a recuperar la punyetera mania d’anar cada any més lluny i/o a una destinació més exòtica—, per acabar coincidint amb una gran majoria que ha fet exactament com tu: estalviar la resta del curs per gastar-s’ho tot alegrement en un parell o tres de setmanes. I apa, tots badant davant les mateixes places i monuments, tots amuntegats a les mateixes platges i tots fent cua als mateixos bars, pubs i restaurants de preus indecents en tan concorregudes dates. I per si no fos poca tortura viatjar on tothom i en manada, s’autoimposen un ritme frenètic per veure el major nombre de coses en el mínim temps, com si fos una carrera contrarellotge on guanya el que acumula més activitats i més llocs visitats. Però resulta que en realitat la gent no viatja: senzillament es desplaça. Perquè no gaudeixen del trajecte, donat que només els interessa el destí i aquest s’ha d’assolir en el menor temps possible. Total, que al tornar llavors s’adonen que necessitarien unes bones vacances —de pau i tranquil·litat— per recuperar-se de les vacances a l’altra punta del món. A sobre, trobo que al juliol i l’agost és quan millor es treballa (hi ha la meitat de feina), sobretot si fot un estiu de merda com aquest. Ara, una cosa et dic: no hi ha res més trist que tindre vacances i quedar-se a casa, al domicili habitual.

Anuncis

16_sobredosi de sucre

publicat el divendres 4 juny 2010

Tinc un molt bon amic de tota la vida que ara viu al barri de Gràcia de Barcelona amb una de les seves germanes, i quan ella desapareix un cap de setmana, jo aprofito per anar-hi d’okupa. Normalment m’hi deixo caure el dissabte al vespre, fem unes cerveses al pis, sortim a sopar, després anem una rato de festa i finalment m’hi quedo a dormir a l’habitació lliure. I així va passar el dissabte passat, l’últim de maig, i pel bon temps que feia, sembla que el primer de l’estiu. L’endemà, el diumenge, ens vam llevar tard (com és habitual) i vam ‘gaudir’ de les respectives ressaques (però aquest cop menys severes que l’habitual) fins als voltants de les 5 de la tarda, hora en que empesos per l’imminent i anunciada arribada de la germana, ens decidim a sortir de casa amb el ferm propòsit d’anar a la platja, malgrat que el cel es presentava enteranyinat. A part, calia omplir l’estomac. La millor opció per baixar a mar ens va semblar fer-ho amb bicicleta, i així va ser. Pel barri encara s’hi veia moviment, però a partir del passeig de Sant Joan la ciutat apareixia pràcticament deserta i molt tranquil·la, almenys fins a l’Arc de Triomf, on de sobte es comença a animar de gent. Per quan arribem al parc de la Cituadella allò ja era un festival, amb quantitats industrials de masses humanes somrients que amb prou feines podies esquivar, tot banyat per un sol esbiaixat que al sortir de casa començava a despuntar tímidament i ara ja picava de valent. Espectacles de pallassos per la canalla, multitud de parelletes festejant impúdicament a la gespa, tropes de turistes japonesos armats amb càmeres, quitxalla corrent amunt i avall, pares despreocupats estirats a l’ombra dels arbres, rialles exagerades per tot arreu, saltimbanquis malabaristes amb gossos petaners, música en directe, famílies senceres assegudes als bancs, fanàtics del fitness dominical suant pels caminets i turistes i més turistes descamisats prenent el sol allà on miressis. Tot semblava de postaleta, un paisatge idíl·lic, un ambient bucòlic envoltat de calma, exempt de problemes i totalment aliè de la crisis que estem patint; no ho podia suportar. Aquella bonica i ensucrada visió em resultava artificial, impostada, fins i tot obscena, i tant embafadora com seria tragar un pot sencer de pintura. La sensació d’ofec, la pressió al pit, la pressió arterial accelerada i la falta d’oxigen al cervell que em produïa observar aquella estampa només va fer que empitjorar a l’arribar al llac, amb el seu caòtic circular de barques a rem tripulades per mariners d’aigua dolça amb cares de felicitat extrema. Allò no es podia aguantar! Em mirava el meu amic i a als seus ulls hi podia llegir “i jo aquí, amb aquest, quan podria estar amb una titi… ”. Arrghh! Era horrorós! Gairebé m’entraven ganes d’agafar el meu bat de beisbol (el que sempre tinc a mà, just al costat del llit) i començar a repartir ‘dosis de realitat’.