Tag Archives: vacances

75_les vacances són un estat mental

publicat el divendres 5 setembre 2014

Això d’anar de vacances és molt de classe obrera amb ínfules de grandesa. Perquè els que realment tenen pasta, la gent ‘important’ que es dedica a gestionar en comptes de a treballar, l’estiu se’l reserven precisament per practicar el noble art d’estiuejar (ja sigui a la seva finca de la Cerdanya o bé a la casa de la Costa Brava, però sempre allunyats dels habituals nuclis urbans saturats de turistes). I de fet, dedicar el període estival a no fotre res i a descansar com Déu mana, no deixa de ser la cosa més sensata, doncs ells tenen molt clar que els mesos de calor no són pas els més adequats per viatjar, que per això ja tenen la resta de l’any. Però entre la plebs s’ha imposat la creença de que no ets ningú si fas vacances però no vas enlloc de vacances. Doncs què vols que et digui. Per mi no té cap mena de gràcia esperar (gairebé religiosament) l’arribada de l’estiu per poder fotre el camp, i com més lluny millor —que ara que l’economia dona símptomes de que revifa, es torna a recuperar la punyetera mania d’anar cada any més lluny i/o a una destinació més exòtica—, per acabar coincidint amb una gran majoria que ha fet exactament com tu: estalviar la resta del curs per gastar-s’ho tot alegrement en un parell o tres de setmanes. I apa, tots badant davant les mateixes places i monuments, tots amuntegats a les mateixes platges i tots fent cua als mateixos bars, pubs i restaurants de preus indecents en tan concorregudes dates. I per si no fos poca tortura viatjar on tothom i en manada, s’autoimposen un ritme frenètic per veure el major nombre de coses en el mínim temps, com si fos una carrera contrarellotge on guanya el que acumula més activitats i més llocs visitats. Però resulta que en realitat la gent no viatja: senzillament es desplaça. Perquè no gaudeixen del trajecte, donat que només els interessa el destí i aquest s’ha d’assolir en el menor temps possible. Total, que al tornar llavors s’adonen que necessitarien unes bones vacances —de pau i tranquil·litat— per recuperar-se de les vacances a l’altra punta del món. A sobre, trobo que al juliol i l’agost és quan millor es treballa (hi ha la meitat de feina), sobretot si fot un estiu de merda com aquest. Ara, una cosa et dic: no hi ha res més trist que tindre vacances i quedar-se a casa, al domicili habitual.

Anuncis

66_vida privada

no publicat (inèdit!)

Només al cap dels anys vaig arribar a comprendre l’actitud aparentment dèspota i bel·ligerant que el Joan Vilà gastava amb el seu personal —i jo entre ells—. Però a l’entrar de delineant a la seva empresa de fabricació i restauració de maquinaria per a l’industria paperera, certament m’intimidava molt aquell home menut i carregat de tics nerviosos. Amb l’ajuda del seu germà petit, l’afable i cordial Josep Maria, governava amb mà de ferro la companyia, ubicada a tocar d’Igualada, que constava d’una gran nau allargada amb les oficines elevades en un dels seus extrems, adjacents a l’antiga casa senyorial que dominava la parcel·la.
La veritat és que mai hauria dit que aquell parell fossin germans: a part que tenien caràcters ben oposats, físicament s’assemblaven com un ou a una castanya. El primer, el líder natural i viatger incansable, era un solter empedreït i un ‘puteru’ de cal ample que encara vivia amb sa mare, ja anciana, mentre que l’altre era un fidel i convençut home de família, casat de feia anys i amb tres criatures al seu càrrec. També a l’hora de dirigir l’empresa eren antagònics: el Joan treballava de portes enfora, mentre que el Josep Maria ho feia de portes endins. És a dir, el gran s’ocupava de les relacions externes amb els clients (tant nacionals com internacionals, que d’ençà uns anys s’havia autoimposat obrir mercat a l’estranger), i el petit era l’encarregat del taller i els seus operaris. També s’havien repartit el personal d’oficina, disposant d’un enginyer cadascú, però compartint la secretaria (la Lluïsa). Aquesta última tenia despatx propi i la resta ens distribuíem en enormes taules —situades en bateria— al gran espai diàfan que conformava l’oficina tècnica. Al fons, el Josep Maria; davant seu, el llepaculs del Just, el seu home de confiança; a continuació, l’Andreu, el sofert ‘esclau’ personal del Joan i l’únic enginyer superior de la sala, qui no suportava que el trepa del Just tingués més autoritat que ell pel sol fet de portar més temps a l’empresa; i finalment, jo, que exercia d’assistent de l’Andreu en la que fou la meva primera feina de despatx pròpiament dit, un cop finalitzats els meus estudis universitaris. En quant al Joan, solia ocupar la taula de reunions, des d’on ens tenia a tots controlats i en dansa, que ell només vivia per treballar; i molt probablement, havia assumit que els seus subordinats també, doncs malgrat feia tres anys que la majoria amb prou feines gaudia d’una setmana de vacances a l’any i a sobre fent hores extres cada dia, ningú es queixava. D’aquí que tothom al·lucinés quan, als pocs mesos de treballar allí, un dijous li demanés festa l’endemà per poder seguir el Rally de Catalunya amb un amic i ell em respongués amb un sincer “Oh i tant, cap problema!”, visiblement content —i en certa manera, orgullós— de que jo, a diferència d’ell, sí tingués altres interessos més enllà de treballar tot el sant dia.

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?

31_nit a Praga

publicat el divendres 24 agost 2012

No porto ni 12 hores a la ciutat i ja és la segona vegada que visito aquest antre d’aspecte decadent però alhora terriblement encisador. A mitja tarda, tot just aterrar, i seguint les indicacions de la meva guia de butxaca, m’hi he deixat caure per fer-hi les primeres pilsner d’aquestes vacances: començo amb una gèlida rossa escumosa de fina i delicada bombolla, però la següent ja és una sensual mulata —o senzillament torrada, com prefereixis— igualment gèlida, que la cervesa normal m’ha resultat molt poca cosa al paladar, massa suau per al meu gust. Doncs m’hi he estat una bona estona bevent i escrivint, però totes les cançons que sonaven han resultat ser de les meves predilectes (tot i que moltes d’elles ni tant sols les coneixia!); una pilsner pel deejay, que s’ha marcat una sessió excepcional!
El cas és que m’ha agradat tant l’ambient que s’hi respira, que després de sopar al decebedor restaurant de l’hotel he decidit tornar per seguir amb la meva degustació en sèrie de cerveses pàtries. Abans, a la tarda, m’he instal·lat en una de les seves minúscules taules rodones de l’entrada per poder escriure còmodament les meves primeres impressions del país, però ara sóc a la robusta barra (horitzontal) de fusta, fent ‘aixecament de peses’ a ritme constant. I altre cop, sembla que a ningú li importa —o li molesta— que prengui notes personals a la meva petita Mouleskine negre. Així que aquí em tens, al Marquis de Sade, un cafè bar de sostre altíssim, parets totes pintades de vermell, auster mobiliari de fusta i parquet desgastat, també de fusta, on pel seu aire de saloon de l’oest americà, un diria que en qualsevol moment hi entrarà un cowboy amb cara de pocs amics i ganes de brega, o bé (desitges) que per l’ínfima escala de cargol que condueix als serveis, ubicats al mini pis de dalt, en comencin a baixar atractives noies vestides de can-can per delectar al nombrós públic assistent amb un bon espectacle de caire “eroticofestivo”.
Però de moment m’hauré de conformar amb l’agradable música en viu a càrrec d’un virtuós guitarrista que també canta força bé. Això sí, ara trobo que les noies que volten pel local són més guapes, probablement degut a que aquestes hores de la matinada ja no circulen les guiris que de dia confonia amb les natives. O perquè començo a anar begut, que cada birra és mig litre més, i anar sumant… O serà la foscor imperant, de sensuals i pujats tons ataronjats? No ho sé… Però renoi! malgrat la decoració interior és realment pèssima, amb una col·lecció de grans fotografies en blanc i negre de pretèrits nus femenins —de molt dubtós gust, per cert— penjades a les parets, vista en conjunt resulta coherent i gairebé equilibrada. És més, aquesta taverna té quelcom indefinible que m’hi fa sentir estranyament còmode… Potser es deu al fet que, originàriament —i tal com descobriré més tard—, durant la 1a república era un conegut i concorregut bordell de la ciutat.