Tag Archives: velocitat

62_beneït karma

no publicat, inèdit! (escrit a mitjans 2009)

Un dia feiner qualsevol, a primera hora del matí. Surto de casa, agafo l’ascensor i baixo al pàrquing. Pujo al meu Audi, introdueixo la clau al contacte i desperto els 150 cv del seu motor per dirigir-me a la rampa de sortida. Un cop allí, premo el botó del comandament a distància i espero a que s’obri la porta automatitzada. De moment, cap problema. Però a partir d’aquí, comença el drama de cada dia. Només trepitjar l’asfalt, una furgoneta mal estacionada em priva d’una bona visió per incorporar-me al trànsit i per poc no m’emporto per davant a un ciclista amb sa filla de paquet. Seguidament, un baden de dimensions grotesques m’obliga a franquejar-lo diagonalment per no rascar els baixos del meu estimat GTI. A continuació, segueixo recte fins a trobar la primera de les 72 rotondes que em resten per arribar a destí. Un cop rodejada, m’incorporo a la carretera d’accés al centre de la vila, que malgrat travessar tota la ciutat és una pèssima idea, molt pitjor resulta agafar la sobresaturada variant que no m’estalviaria gaire temps. Abans, però, he de passar per la flamant quatri-rotonda que s’han empescat els de l’Ajuntament. I ara sí, primer semàfor… i primera “L” davant meu!: una mossa que amb prou feines hi guipa per sobre el volant. Però perquè c****** s’han de fotre pel centre en hores punta, els de l’autoescola? A sobre, per culpa d’unes obres, m’he de desviar de la ruta habitual i girar cap a l’esquerra, sense més opció que seguir la “L”(erda). A 20 per hora arribem al segon semàfor, un que ara resulta del tot inútil des de que van tallar un dels carrers de l’encreuament. Però ningú amb ‘competències’ s’hi ha fixat, encara; “¡mucho suponer!”. Per sort, la nena segueix recte i em deixa via lliure per girar a mà dreta i encarar el següent semàfor, el pitjor de tot el recorregut: arran de l’última reforma que s’hi ha realitzat, els carrils —un per girar a la dreta i l’altre per fer-ho a l’esquerra— han quedat massa estrets. Com no, el ‘capullu’ que tinc al costat es pensa que porta un tràiler de 18 rodes i necessita envair gran part del meu carril per girar a l’esquerra amb la seva merdeta d’utilitari; t’asseguro que el dia que descobreixi la tómbola on reparteixen els carnets, l’hi calo foc! Continuo per la gran avinguda, ara semipeatonal i amb passos de vianants cada 50 metres, on has d’anar amb molt de comte amb les molt inconscients mares primerenques que, abans de creuar elles, primer et treuen tot el cotxet al mig de la calçada. Quan finalment enfilo la carretera comarcal que m’ha de dur al poblet on treballo, de seguida topo amb, no un, sinó dos! cotxes d’autoescola, que em priven de guanyar temps prement l’accelerador fins baix (com faig cada matí). Però un a punt d’arribar a ‘puestu’, m’adono que ells precisament m’han estalviat una de les sancions per excés de velocitat que reparteix una parella de mossos d’esquadra a peu de carretera.

35_la cultura del zàping

publicat el divendres 23 novembre 2012

Vivim en l’època de la immediatesa i la velocitat, absolutament immersos en una carrera d’obstacles infinita que no sabem on ens porta; però sempre amb presses, corrent d’aquí cap a allà, atabalats com gallines sense cap que no saben on van. Però la qüestió és anar ràpid, encara que desconeguis on vols anar a petar… Senzillament perquè no tens temps per parar i raonar-ho bé.
Irremediablement, ens hem convertit en una societat d’immadurs antisocials que no tolera la frustració: tot ho volem ara-i-aquí, sense excuses, sense demores, que els nostres desitjos i les nostres demandes s’han de complir “right now!”, talment com si s’acabés el món. Però alhora, som uns acèrrims procrastinadors, postergant eternament les tasques que ens pertoquen, donat que som incapaços d’assumir responsabilitats: només sabem parlar dels nostres drets i privilegis —i a sobre, amb exigències—, però no en volem saber res dels nostres deures i obligacions. Per tant, actuem com una colla de nens malcriats que únicament saben consumir, però amb l’agreujant que sempre tenim aquella descoratjadora sensació que hi ha quelcom millor, quelcom més plaent o quelcom superior a obtenir. Per aquest motiu, no gaudim mai del present i ens passem la vida canviant de canal amb l’esperança de trobar quelcom més divertit o interessant, contínuament demandant novetats més i més gratificants per saciar els nostres sentits. Però aquesta conducta ens ha convertit en una societat terriblement insatisfeta, deshumanitzada, superficial i d’allò més impulsiva, a part d’egoista i egocèntrica. A més, s’ha acabat imposant el mantra de “¡porqué yo lo valgo!” Fins al punt que ens creiem els reis del mambo pel sol fet d’haver nascut, i en conseqüència, assumim que ho podem tenir tot, que ho hem de tenir tot!, simplement perquè ens pertoca. A sobre, ens creiem lliures i sobirans, però en realitat som éssers purament emocionals que només reaccionem per pur instint, esclaus dels nostres anhels i presoners de les nostres pròpies voluntats, incapaços ja de racionalitzar mínimament el nostre comportament malgrat vivim en l’era del coneixement; paradoxalment, i precisament per culpa d’aquesta incessant sobredosi d’informació que ens envaeix dia rere dia sense pietat, mai abans com avui dia havíem estat tan desinformats i tan desorientats. Una situació que, lamentablement, no fa sinó que empitjorar degut a la cada cop més greu falta de bon criteri i personalitat, dues eines essencials per sobreviure a aquest magma d’incerteses que ens sobrevé cada nova jornada. Per acabar-ho d’adobar, hem caigut al parany de considerar prioritari allò urgent en comptes d’allò important; quan ben mirat, no hi ha res urgent… Si tothom complís la norma de resoldre abans els afers importants que els temes urgents.
Però el més trist de tot plegat és que qualsevol discurs polític és com aquest article: saturat de queixes i lamentacions… Però sense propostes o possibles solucions. Ara: t’ha entretingut, oi? Doncs ja està! Que d’això es tracta!

05_apadrinaments quilomètrics

publicat el divendres 28 agost 2009

Ara fa just 1 any em van retirar el permís de conduir durant tot un mes. Afortunadament, gran part d’aquest em va coincidir amb les vacances d’estiu i la cosa no va resultar tant greu com podria haver estat per algú que necessita el cotxe a diari. Un excés de velocitat n’era la causa, a la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní, un d’aquells dies que vas ‘ligero’ per temes de feina. Bé, com sempre, perquè negar-ho. Un radar mòbil em va caçar a l’encreuament just després del restaurant Sol i Vi. A la següent intersecció, un parell de mossos d’esquadra m’esperava per dur a terme la litúrgia habitual: indicacions d’aturar-me, salutacions cordials, explicació inicial de l’hem-parat-per-tal-i-qual, la documentació si us plau, lenta comprovació d’aquesta i, finalment, emissió de la pertinent recepta, una autèntica clatellada. Més que l’estitllada —365 euros amb la bonificació del 30%—, el que realment em va fer mal era la proposta de 6 punts a detreure (que al cap d’un temps es va confirmar) i la proposta de 3 mesos de retirada del permís de conduir (finalment només un). Va ser molt dur. Suposo que s’hi m’ho haguessin presentat d’una altra manera… No se… Més suggerent… Més atractiva… Quelcom així:
_Mosso: bona tarda, acaba vostè d’apadrinar el km 3,6 de la C-243A en sentit Sant Sadurní d’Anoia per circular a 115 km/h en un tram limitat a 60 km/h. El cinemòmetre model Multanova 6F-MR, amb número d’antena 1905, n’acaba d’immortalitzar el moment, exactament a les 15:53 hores d’avui 22 d’octubre del 2007. Moltes felicitats, aquí en té la foto commemorativa. Són 521,43 euros. Vol firmar-ne el document acreditatiu?
De segur que l’hauria pagat allà mateix, i renunciant a la bonificació! No és conya! D’aquesta manera, qui paga mana, un tindria el poder de reclamar pel deficient estat del ferm, la mala senyalització o la pèssima il·luminació del nostre/s tram/s, a part que així no ens sentiríem tant víctimes d’un impost encobert en forma de sancions de trànsit per compensar el preocupant dèficit actual d’ingressos per impostos ordinaris que pateix l’Estat. Seria fantàstic: el govern hauria de ser transparent en la gestió dels diners obtinguts per apadrinaments i podríem controlar realment on van a parar les recaptacions. Almenys per una vegada, els catalans pagaríem contents i amb el ferm convenciment de contribuir a la millora de la xarxa viaria. Tots lluiríem orgullosos els nostres certificats. És com si ho veiés… Com a complement d’una hipotètica campanya per fomentar els apadrinaments, el Servei Català de Trànsit publicaria un rànquing dels trams més subvencionats (amb la zona 80 al top ten, de ben segur) i amb una relació de tots els seus benefactors, així com un llistat dels ciutadans més participatius. Sembla estrany que amb l’actual obsessió de crear eufemismes per a substituir qualsevol paraula amb un cert significat negatiu, cap ment brillant del tripartit no hagi tingut aquesta gran idea encara.