Tag Archives: vi

71_en defensa del vi de taula

publicat el divendres 4 juliol 2014

Molt s’està parlant darrerament del dramàtic descens, al llarg dels últims 20 anys, del consum de vi a nivell estatal. Resulta que malgrat la nostra arrelada tradició com a productors, en xifres anuals bevem la meitat que a altres països europeus on, a sobre, és molt més car. Així doncs, està clar que tenim un problema, i aquest no és altre que la progressiva pèrdua de la cultura del vi. Al meu entendre, tot va començar en el moment en que es va perdre la costum d’anar al sindicat, garrafa en mà, a aprovisionar-se de vi a doll per acompanyar els àpats de cada dia, ja que d’aquest hàbit precisament sorgien els futurs consumidors. Així que hem passat d’un escenari dominat per cooperatives i les habituals quatre grans marques, a un sector clarament atomitzat en centenars de petits cellers amb propostes molt variades i engrescadores (llàstima que aquesta gran virtut de la diversitat n’és alhora el seu punt feble, donat que en dispersa la força a l’hora de lluitar contra el principal competidor: la cervesa). Evidentment, la qualitat d’aquells vins d’abans no té res a veure amb els magnífics caldos contemporanis, però, paradoxalment, s’ha arribat a tal nivell d’excel·lència en la seva elaboració, que només uns pocs escollits els saben valorar en la seva justa mesura, fet que provoca frustració en la resta, que al no estar al dia de les successives novetats i anyades, se’n sent exclosa. A més, una visió massa romàntica del negoci per part dels winemakers, amb aquell punt egocèntric i narcisista d’elaborar els vins segons els seus propis gustos i sense pensar gaire en allò que realment demanda el consumidor actual, ha provocant que el jovent actual mostri ínfim interès per aquest apassionant món. L’altre gran problema del vi és que consumir-lo en les condicions òptimes no és senzill; començant per un correcte emmagatzematge, continuant per una adequada temperatura de servei i acabant per la copa adient, que gairebé n’hi ha un tipus per a cada vi. A part de tota la litúrgia que comporta obrir l’ampolla, servir, ensumar, observar i tastar, duta a terme amb un major o menor grau d’esnobisme. Total, que tot plegat s’ha acabat complicant massa, quan la gent d’avui vol les coses fàcils i sense esforç. En canvi, la cervesa no presenta dificultats a l’hora de consumir-la: només cal que estigui ben freda (i quant més, millor). De fet, ni tan sols necessites got o copa per degustar-la, ja que te la pots veure directament del recipient. Vaja, com quan bevíem el vi amb porró.

Anuncis

44_“¿y qué hay de lo mío?”

article no publicat (censurat!)

El passat divendres 26 d’abril, a quarts de dues, entro a un conegut restaurant de Vilafranca on de seguida m’entaulen i em faciliten la carta amb el menú del dia.
De 1er dubto entre carpaccio o amanida, però de 2on tinc clar que serà sushi.
S’acosta la cambrera, em pren nota i s’emporta la carta. Llavors, aixeco el cap i albiro que a l’altre punta del local, casualment emmarcat pel portal que separa els 2 menjadors que conformen l’establiment, el desgraciat del Francesc Colomé Ferré (abans, 6Q Portes i Automatismes) comparteix taula amb una parella a qui de ben segur deu estar entabanant.
El molt estafador, 6 anys enrere em va cobrar 2 vegades la mateixa factura per la reparació d’un motor —que cada cop estic més convençut que en realitat no estava pas ‘cremat’— per import de 682,08 €; idiota de mi, al mes següent d’haver-la pagat, me la va girar altre cop pel banc —se suposa que per error— i al comunicar-li la incidència (tens uns dies de marge per rebutjar un rebut), em va demanar per favor que no li retornés per tal d’evitar-li les despeses, que en un parell de dies m’ho reintegraria al meu número de compte. Multitud de trucades més tard, sempre amb la promesa que l’endemà m’arribaria la transferència, encara segueixo esperant. Total, que des de llavors li havia perdut la pista; però d’ençà uns mesos, que el torno a veure voltar per Vilafranca.
Amb evident disgust, em plantejo canviar de taula per no haver de suportar el seu perfil hitchcocknià cada cop que alci la mirada. Massa tard: la cambrera ja em serveix l’estipulada copa de vi (negre) i té el detall de deixar-me l’ampolla.
A base d’alcohol i wasabi procuro oblidar-me del miserable porc malparit de gamma extra (diria que s’ha engreixat), però a les postres estic tant encès i tant fart de que quan coincidim pel carrer em miri amb indiferència, que decideixo que d’avui no passa que li recordi el deute pendent.
Oh i tant! Si ell té ‘jeta’, jo encara més! Sí senyor: m’alçaré i l’aniré a trobar a la seva taula. Però abans, medito com procedir: a) rebentar-li una ampolla de vi a la calba; b) estampar-li una cadira a l’esquena; o c) seure al seu costat i mirar de dialogar-hi amb falsa cordialitat… abans de passar a l’acció (a+b o b+a, tant fa). Inexplicablement, en l’últim instant em decanto per la darrera opció, així que ocupo sense contemplacions la cadira lliure a tocar del grandíssim cabró, qui es deixa acorralar amb evident cara de sorpresa (també la parella que l’acompanya), però em permet que li faci memòria del nostre ‘assumpte’. Passats 2 minuts eterns, em demana la paraula per precisar: “mira, t’he vist molt decidit i t’entenc perfectament, però és que jo em dic Santi i sóc fotògraf”.
I és veritat: vaig confondre la cara mig coneguda del Santi arran d’un taller fotogràfic que a finals de l’any passat es va organitzar a Miguel Torres, amb la cara ja gairebé desconeguda del mala peça del 6Q.

21_cita a cegues

publicat el divendres 24 setembre 2010

Seguint les indicacions de l’amic en comú instigador del sopar en qüestió, em presento —impecable— a l’hora acordada al restaurant indicat (un de categoria, amb piano de cua a l’entrada i taules rodones amb mantells fins als peus). Travesso el hall i m’acomodo a la barra, a esperar que m’atenguin. Als pocs minuts apareix ella, radiant, espectacular, amb un vestidet curt que no deixa gaire espai a la imaginació. De seguida dedueix que sóc el seu acompanyant, però em mira estranyada. “Merda!”, penso jo, “m’havia d’haver fet l’interessant i arribar, com a mínim, 15 minuts tard”. Afortunadament, ens interromp el maître: donat que la nostra reserva és de 2on torn i encara tenen ple, ens haurem d’esperar una estoneta. “Vaja!”. Sóc tan tímid que per mirar de superar el xoc inicial em demano 2 copes de vi blanc, de les que ella me’n pren una, sense preguntar! Però callo i no li recrimino res. Tot seguit fem les presentacions pertinents i, en acabat, al no saber què més dir-li, l’abandono per anar a tocar uns temes al piano i mirar de relaxar-me. Sí, gran error deixar-la sola a la barra, malgrat que ella dissimula l’enuig prou bé, amb un somriure misteriós. Per sort, ens criden a sopar. De camí a la petita taula que tenim adjudicada m’avanço a enretirar-li la cadira on jo no vull seure, un gest egoista que ella m’agraeix amb un somriure (!). Un cop instal·lats, ens porten la carta —només una—, que jo requiso amb l’excusa que la conec molt bé (mentida! és la 2a vegada que trepitjo aquest local), “així demanaré pels dos”, li anuncio, que la nena sembla de morro fi i no vull que la broma em surti per un ull de la cara en cas que em toqui invitar. Però increïble, el meu atreviment es veu recompensat amb un altre dels seus particulars somriures. Crido al maître i li demano un entrant, dos segons i més vi blanc, que s’afanyen a servir-nos. Com que a mi encara em calen 3 copes més per adquirir facilitat de conversa, li cedeixo la paraula cordialment i em limito a escoltar amb atenció totes les seves explicacions, fent que la vetllada transcorri amb certa sintonia fins que es comença a fotre les meves patates fregides… amb els dits! Però “¡James no comparte la comida!”. Li he d’acabar picant la mà, no me’n puc aguantar, però altre cop em fa un d’aquells intrigants somriures seus. No contenta, la tia, també se’m fot la salsa del bistec, amb el dit… i mirant-me als ulls descaradament! “Que no toquis!”, li dic fluixet. “I ara què?”, penso quan noto un dels seus peus descalços que em palpa la cama, com cercant la seva sabata, primer pels turmells i desprès a l’alçada dels genolls. “Però que busques?”, li pregunto en veu baixa, per no cridar l’atenció de la resta de comensals, abans d’apartar-li el peu amb decisió. Inesperadament, em demana d’anar directes cap a casa seva, sense postres ni cafès. “Casuml’olla! Un altre fracàs!”, penso jo. Doncs no esperis que a sobre t’hi acompanyi, nena. Demano el compte, paguem a mitges i la deixo plantada allà mateix, simulant una sobtada indisposició intestinal. Aaaains… No tinc sort amb les noies.

12_el nou mercat de la carn

publicat el divendres 26 febrer 2010

Avui és la nostra primera cita i estic molt nerviós. Només han passat 2 setmanes des del primer correu electrònic i encara no me’n faig a la idea. Tot ha anat tan ràpid. La trobada és un pub cèntric, fàcil de trobar i poc freqüentat a aquestes hores del vespre. Ella és de fora, se suposa que de Barcelona, i per damunt de tot busca discreció. Jo també, que a mi tampoc m’interessa que se sàpiga lo desesperat que estic. Quan apareix per la porta em reconeix de seguida perquè no hi ha ningú més a la barra, i abans de dir-me res, demana una altre aigua amb gas al barman, que remuga lleugerament per la feinada que ja ha tingut a trobar la meva. Aprofito el moment per fer-li una repassada furtiva. Mmmmhh… Finalment es presenta. Jo també. Les primeres impressions son bones, almenys les meves. Parlem tontament fins que li serveixen l’aigua amb aspecte de gin-tònic (per deformació professional del cambrer, que en realitat és l’amo) i ens desplacem a una de les taules del fons per gaudir de més intimitat. Fent-me el galant, la deixo passar al davant, així me la puc acabar de repassar. Seiem cara a cara. Ufff… M’encanta la seva mirada… I el seu escot suggerent. Amb les primeres frases de contacte me n’adono que és una noia de caràcter, decidida, segura de si mateixa, i no puc evitar que prengui la iniciativa de la conversa. En una de les meves breus possessions de micròfon li confio que ella ha estat l’única que ha respost al meu anunci, i automàticament sento que m’he precipitat, que no li hauria d’haver dit, que sóc burro; però això no sembla incomodar-la, tot el contrari. La conversa és molt més fluida del que hauria imaginat, i sense masses dificultats, les preguntes es tornen més personals i directes. Ella mostra especial interès per la meva afició a la mountain bike i valora molt positivament que no fumi. De moment, la meva devoció pel whisky, la cervesa negra i el bon vi l’he convertit en mera simpatia. Demanem una segona ronda d’aigües per a desesperació del barman, que és d’aquells que si no serveixen alcohol no se senten realitzats. Mentrestant, m’explica que és advocada en un gran bufet de la capital, un d’aquells amb clients de molta pasta, però que no ha trepitjat mai un jutjat. La seva feina és limita als temes particulars d’aquests clients, com gestionar les seves propietats, herències, etc. Em confessa que ja ha patit un parell de ‘desenganys’ i que no es pot permetre més errors, d’aquí el test inicial de compatibilitat anterior a la nostra cita. Inevitablement acabem parlant d’aquesta maleïda crisi, de les seves conseqüències i de com alguns ens hem vist obligats a arribat a solucions extremes per no perdre-ho tot. Llavors m’allarga la targeta d’una clínica privada de la capital, amb el dia i l’hora de la nostra pròxima trobada escrits a l’anvers. Si tot va bé, el seu client em pagarà 70.000 euros per un dels meus ronyons. El dret o l’esquerra, a triar.