Tag Archives: vida

60_any nou, vida nova

publicat el divendres 24 gener 2014

“Casumlolla!!! Tu si que vius bé!” o “quan sigui gran vull ser com tu” són dues frases que de tant en tant em deixen anar els que em coneixen bé. I certament, no els falta raó, perquè sóc d’aquelles persones que transpiren calma i serenor, com si l’habitual estrès de la vida moderna no anés amb mi. Ben poques vegades em veuràs atabalat o amb presses, que totalment aliè a les angoixes i ansietats que persegueixen i torturen als demès, jo m’ho prenc amb filosofia, sempre procurant pel meu benestar —físic i mental—. En el meu cas, diria que el secret està en que he reduït al mínim els meus nivells de responsabilitat (vers els altres, s’entén), m’he alliberat de totes les càrregues que m’amoïnaven i he liquidat tots els meus comptes bancaris. Bé, suposo que també ajuda molt el fet que amb prou feines treballo tres hores al dia, que vivint —forçadament— altre cop a casa dels pares poc salari necessito ingressar, i que aquestes bàsicament es redueixen a voltar per la comarca visitant clients fins l’hora de dinar. És a dir, que no m’hi poso abans de les 10h, que sóc d’esmorzar amb La Vanguardia i prendre el cafè fullejant el Mundo Deportivo; però això no vol dir que em llevi tard, ni molt menys, que a mi m’agrada alçar-me d’hora per anar al gimnàs de 8 a 9 (horari poc freqüentat i sense les habituals aglomeracions del vespre), que res millor que una mica d’exercici per començar el dia amb energia i alegria. Per tant, disposo de tota la tarda lliure per dedicar-la a activitats intel·lectuals com llegir, escriure i pensar. I a partir de les 20h, sessió d’afterwork prèvia al sopar, ja sigui fent un vinet, una copa de cava o una cerveseta. Però no és fàcil assolir aquest estat suprem de pau espiritual per gaudir d’una vida contemplativa amb plenitud i sense sobresalts; no gens. I més encara en els actuals temps d’incertesa. En qualsevol cas, poques persones sabrien estar ocioses i alhora actives, com jo. I més difícil encara, aprofitant el seu temps i sense gastar gaires calés (economia obliga). Perquè he après que no és que no és qüestió de tenir més, sinó de necessitar menys. Però molt em temo que aquesta bona vida se m’acabarà aviat i caldrà que comenci a treballar seriosament per guanyar un bon sou, que la meva xicota insisteix molt en que ja toca anar a viure junts.

Anuncis

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?