Tag Archives: virtut

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

Anuncis

59_intimitat ultratjada

no publicat (inèdit)

No és per fer-ne propaganda, ni molt menys, però has portat mai roba interior Calvin Klein? Personalment, considero que és la millor. I amb diferència! És fantàstica, tu, de debò! Si en tens, ja ho deus saber; o potser no n’ets del tot conscient, però segur que la gaudeixes tant com jo. I no és pas que me la noti més gran (però si més ben ‘acomodada’, això sí); no. El gran ‘què’ dels boxers Calvin Klein és que no porten etiquetes. Vull dir, que sí que en porten, d’etiquetes; però no són les típiques que van cosides, d’aquelles que et veus obligat a retallar amb unes tisoretes de pedicura per evitar que t’acabin mortificant (cas que siguis un maniàtic com jo), sinó que estan termosegellades —o com es digui— a la banda elàstica de la cintura (que per cert, mai et prem més de l’imprescindible, una altra gran bondat d’aquesta marca de calçotets). Vaja, que no les notes. A part, les costures estan acabades de tal manera que tampoc molesten. Per tant, no hi ha res que et rasqui, allà baix. Son tan còmodes que resulten molt millor que anar sense eslips (que llavors et quedaria tota la carn d’olla massa ‘suelta’). De fet, trobo que ningú es preocupa tan pel meu benestar íntim com el sr Calvin Klein, i d’ençà els vaig descobrir un Nadal de fa uns anys (moltes gràcies, tieta Alicia!), ja no tolero cap altra marca; una ‘peculiaritat’ que tant ma mare com la meva xicota, les meves proveïdores habituals, tenen ben present.
Doncs per Reis me’n van caure uns de nous, concretament del model graphite, tots negres, molt ‘xulos’. Però el dia d’estrenar-los m’adono que hi ha una punyetera etiqueta (blanca) just per sobre de la natja esquerra que em molesta d’allò més. No pot ser!! Astorat, me’ls trec i l’examino detingudament: resulta que el distribuïdor nacional ha tingut la brillant idea de cosir-la per adjuntar-hi les seves dades i la seva direcció: WARNACO INTIMO S.A.U. c/ Martínez Villergas 52, edificio A, planta 6ª, 28027 Madrid. Fins i tot hi fan constar el seu NIF (A-80.473.887). És increïble!! El molt inútil no ha entès la gran virtut del producte que ven!! I a sobre, la maleïda etiqueteta és de teixit sintètic, súper fina i mal retallada, amb unes puntes especialment irritants, d’aquells que al mínim moviment et fan una coïssor insuportable. És del tot intolerable!! Bé, potser és que jo sóc molt psicòpata amb les etiquetes, però és que no les suporto gens, i menys en zones tan sensibles; així que m’hi vaig passar 5 minuts ben bons descosint-la amb tota la paciència del món i procurant no desgraciar els meus nous Calvin Klein. Hosti tu, estic tan indignat que m’he decidit a enviar una carta postal als de Warnaco per fer-los saber la seva colossal incompetència, adjuntant-hi la citada etiqueta, que jo no la vull pas. És més, estic per fer arribar una queixa formal al mateix sr Calvin Klein per tal que ho sàpiga i així els retiri la llicència de distribució.