Tag Archives: visió

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

33_vist per sentència

no publicat (inèdit!)

És de nit, un cop al llit i amb el llum apagat, quan hi veig millor. És enmig de la foscor més absoluta, quiet i estirat sobre el matalàs, quan hi guipo amb una major claredat. És en la soledat de la meva habitació, ben tapat sota el nòrdic, quan la meva ‘visió’ s’accentua notablement —fins a nivells insospitats en hores de llum—. És als voltants de la mitjanit, ben abraçat al coixí, quan la meva percepció és més acurada, més nítida i més profunda. I és precisament durant aquells minuts o instants abans d’adormir-me, als mateixos límits de la pròpia consciència, quan m’assalten les bones idees que al llarg del dia sóc incapaç de concebre, bé perquè em sento ofuscat per allò que m’envolta —i m’atabala—, o bé perquè em falta la pau i la serenor de la que gaudeixo a l’hora d’anar a dormir. Però més aviat et diria que és estant en posició horitzontal quan millor flueixen els (mals) pensaments que em ronden pel cap, fins al punt que moltes nits em sento temptat d’alçar-me per plasmar-los sobre paper, ja que aquests envaeixen la meva ment de tal manera que a vegades no em deixen dormir fins altes hores de la matinada. Però paradoxalment, i per més estona que hagi estat barrinant una nova idea o teoria, sovint l’endemà sóc incapaç de recordar-les (i mira que m’hi esforço a intentar memoritzar-les!). El problema és que, si en aquell mateix moment em decideixo a anotar-les, just a l’instant d’obrir el llum per buscar llapis i llibreta, aquestes s’esvaeixen completament de la meva ment com si, inexorablement, la claror les liquidés, un fet que m’empipa d’allò més.
És també durant l’estranya i serena clarividència que tinc de nit i a les fosques, com si és tractés d’un moment d’extrema i sobtada lucidesa en ple delirium tremens alcohòlic, quan aprofito per repassar mentalment les accions personals més destacades al llarg del dia ja finalitzat, o bé per planificar les de la següent jornada, alhora fent un (inevitable) exercici d’autoanàlisi de les diferents situacions viscudes amb resolucions poc reeixides (per als propis interessos, és clar), amb la finalitat d’imaginar o proposar possibles respostes alternatives molt més satisfactòries (per a mi), sempre amb el frustrant resultat que és llavors quan se t’acut aquella resposta brillant que tant t’hauria agradat haver pensat molt abans, com per exemple, quan un imbècil t’ha deixat en evidència perquè no has sabut reaccionar àgilment amb una rèplica audaç i contundent.
Ens resum, que és durant la resta del dia quan trobo que no hi veig amb tanta perspectiva ni bon ull… Però tot això canviarà a partir del 14 de desembre d’enguany (és a dir, ahir divendres, una setmana abans de la suposada fi del món segons el calendari Maya), ja que a un quart de dotze del matí passaré per quiròfan amb el ferm i anhelat propòsit de corregir la miopia que, en incessant augment anual des de que tinc 12 anys, i fins arribar a les gens menyspreables 7,5 diòptries a ambdós ulls, em privava de gaudir d’una visió privilegiada també en hores de sol.