Tag Archives: whisky

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.

Anuncis

12_el nou mercat de la carn

publicat el divendres 26 febrer 2010

Avui és la nostra primera cita i estic molt nerviós. Només han passat 2 setmanes des del primer correu electrònic i encara no me’n faig a la idea. Tot ha anat tan ràpid. La trobada és un pub cèntric, fàcil de trobar i poc freqüentat a aquestes hores del vespre. Ella és de fora, se suposa que de Barcelona, i per damunt de tot busca discreció. Jo també, que a mi tampoc m’interessa que se sàpiga lo desesperat que estic. Quan apareix per la porta em reconeix de seguida perquè no hi ha ningú més a la barra, i abans de dir-me res, demana una altre aigua amb gas al barman, que remuga lleugerament per la feinada que ja ha tingut a trobar la meva. Aprofito el moment per fer-li una repassada furtiva. Mmmmhh… Finalment es presenta. Jo també. Les primeres impressions son bones, almenys les meves. Parlem tontament fins que li serveixen l’aigua amb aspecte de gin-tònic (per deformació professional del cambrer, que en realitat és l’amo) i ens desplacem a una de les taules del fons per gaudir de més intimitat. Fent-me el galant, la deixo passar al davant, així me la puc acabar de repassar. Seiem cara a cara. Ufff… M’encanta la seva mirada… I el seu escot suggerent. Amb les primeres frases de contacte me n’adono que és una noia de caràcter, decidida, segura de si mateixa, i no puc evitar que prengui la iniciativa de la conversa. En una de les meves breus possessions de micròfon li confio que ella ha estat l’única que ha respost al meu anunci, i automàticament sento que m’he precipitat, que no li hauria d’haver dit, que sóc burro; però això no sembla incomodar-la, tot el contrari. La conversa és molt més fluida del que hauria imaginat, i sense masses dificultats, les preguntes es tornen més personals i directes. Ella mostra especial interès per la meva afició a la mountain bike i valora molt positivament que no fumi. De moment, la meva devoció pel whisky, la cervesa negra i el bon vi l’he convertit en mera simpatia. Demanem una segona ronda d’aigües per a desesperació del barman, que és d’aquells que si no serveixen alcohol no se senten realitzats. Mentrestant, m’explica que és advocada en un gran bufet de la capital, un d’aquells amb clients de molta pasta, però que no ha trepitjat mai un jutjat. La seva feina és limita als temes particulars d’aquests clients, com gestionar les seves propietats, herències, etc. Em confessa que ja ha patit un parell de ‘desenganys’ i que no es pot permetre més errors, d’aquí el test inicial de compatibilitat anterior a la nostra cita. Inevitablement acabem parlant d’aquesta maleïda crisi, de les seves conseqüències i de com alguns ens hem vist obligats a arribat a solucions extremes per no perdre-ho tot. Llavors m’allarga la targeta d’una clínica privada de la capital, amb el dia i l’hora de la nostra pròxima trobada escrits a l’anvers. Si tot va bé, el seu client em pagarà 70.000 euros per un dels meus ronyons. El dret o l’esquerra, a triar.