Tag Archives: xicota

60_any nou, vida nova

publicat el divendres 24 gener 2014

“Casumlolla!!! Tu si que vius bé!” o “quan sigui gran vull ser com tu” són dues frases que de tant en tant em deixen anar els que em coneixen bé. I certament, no els falta raó, perquè sóc d’aquelles persones que transpiren calma i serenor, com si l’habitual estrès de la vida moderna no anés amb mi. Ben poques vegades em veuràs atabalat o amb presses, que totalment aliè a les angoixes i ansietats que persegueixen i torturen als demès, jo m’ho prenc amb filosofia, sempre procurant pel meu benestar —físic i mental—. En el meu cas, diria que el secret està en que he reduït al mínim els meus nivells de responsabilitat (vers els altres, s’entén), m’he alliberat de totes les càrregues que m’amoïnaven i he liquidat tots els meus comptes bancaris. Bé, suposo que també ajuda molt el fet que amb prou feines treballo tres hores al dia, que vivint —forçadament— altre cop a casa dels pares poc salari necessito ingressar, i que aquestes bàsicament es redueixen a voltar per la comarca visitant clients fins l’hora de dinar. És a dir, que no m’hi poso abans de les 10h, que sóc d’esmorzar amb La Vanguardia i prendre el cafè fullejant el Mundo Deportivo; però això no vol dir que em llevi tard, ni molt menys, que a mi m’agrada alçar-me d’hora per anar al gimnàs de 8 a 9 (horari poc freqüentat i sense les habituals aglomeracions del vespre), que res millor que una mica d’exercici per començar el dia amb energia i alegria. Per tant, disposo de tota la tarda lliure per dedicar-la a activitats intel·lectuals com llegir, escriure i pensar. I a partir de les 20h, sessió d’afterwork prèvia al sopar, ja sigui fent un vinet, una copa de cava o una cerveseta. Però no és fàcil assolir aquest estat suprem de pau espiritual per gaudir d’una vida contemplativa amb plenitud i sense sobresalts; no gens. I més encara en els actuals temps d’incertesa. En qualsevol cas, poques persones sabrien estar ocioses i alhora actives, com jo. I més difícil encara, aprofitant el seu temps i sense gastar gaires calés (economia obliga). Perquè he après que no és que no és qüestió de tenir més, sinó de necessitar menys. Però molt em temo que aquesta bona vida se m’acabarà aviat i caldrà que comenci a treballar seriosament per guanyar un bon sou, que la meva xicota insisteix molt en que ja toca anar a viure junts.

Anuncis

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.