Tag Archives: empresari

24_s’ha acabat fer l’indio

publicat el divendres 24 desembre 2010

Aviat farà un any que em vaig veure forçat (per la crisis) a tancar la meva petita empresa, la Sioux Industrial sl, que amb tanta dedicació, esforç i sacrifici havia creat 4 anys abans. Una llàstima, sí senyor. Però de tot s’aprèn en aquesta vida, encara que masses vegades sigui a base d’hòsties. Per això es diu que el valor d’un home es mesura en la seva capacitat d’aixecar-se després d’una patacada, per forta que sigui aquesta, com la meva. I mira que m’havien avisat que ser empresari no és gens fàcil (i a sobre, en aquest país gairebé està mal vist), però he après la lliçó i tinc molt clar que si torno al món empresarial serà com a número 2 de l’organització, és a dir, com a home de confiança del gran ‘jefe’, com a mà dreta del patró, com a braç executor del ‘capo’. D’altra banda, l’experiència de ser emprenedor m’ha permès assimilar una sèrie de coneixements i habilitats força interessants per al meu futur treball, començant per la capacitat d’administrar amb bon criteri els recursos disponibles —per minsos que siguin— i aconseguir la màxima rendibilitat en cada operació. I és que quan ets l’amo et tornes més organitzat, responsable i meticulós, però principalment aprens a solucionar problemes, allò què realment s’espera de tu. També millores la teva capacitat de treballar sota pressió i a sortejar dificultats inesperades amb grans dosis d’enginy, imaginació i flexibilitat. Aprens a actuar amb lògica, amb rigor i, si és necessari, sense escrúpols; alhora que et tornes més racional, fred i calculador. Inconscientment, desenvolupes la intuïció alhora que perds la vergonya i et tornes més expeditiu i decidit. I ben aviat descobreixes la cabdal importància de l’autocontrol emocional com a eina essencial per amagar les teves debilitats, així que t’obligues a no exterioritzar mai les teves inquietuds, dubtes o temors. Per tant, aprens a tractar amb els clients, a negociar amb els proveïdors, a utilitzar els intermediaris i a afrontar —o fins i tot, eliminar— la competència/es. En definitiva, aprens a guanyar-te el respecte dels altres, siguin amics i/o enemics. El caràcter, forçosament, se’t torna resolutiu i sense manies, unes qualitats que et permeten establir amistats interessades, fer nous contactes comercials o aconseguir més aliats. Adquireixes dots de comandament i lideratge basats en mantenir motivat al personal, si cal, embrutant-te les mans i predicant amb l’exemple (o el càstig exemplar, segons la conveniència). Al mateix temps, i gràcies al mutu intercanvi d’informació privilegiada amb d’altres empreses del sector, assoleixes coneixements de comptabilitat creativa i falsificació de documents (que no implica que els hagi aplicat) per pagar molts menys impostos o sortejar traves burocràtiques. En definitiva, he après tot una colla de requisits indispensables amb els que ara, superat aquest diguem-ne any sabàtic, iniciar una més que prometedora carrera criminal. Ofertes? malandandu78@gmail.com

Anuncis

01_a trenta dies

publicat el divendres 5 juny 2009
Farà cosa d’un parell de mesos em van trucar de la UEP (la Unió Empresarial del Penedès) per fer-me una petita enquesta. Bé, de fet, constava d’una sola pregunta: com es podria resoldre la crisi actual? La meva resposta va ser immediata: que tothom pagui a 30 dies. Tan fàcil com això, i alhora tant difícil: només cal un govern valent que es decideixi a aplicar correctament la vigent normativa europea que limita el pagament a 30 dies entre clients i proveïdors. M’explico; la petita empresa o PIME (on treballen gran part dels empleats d’aquest país) paga a tots els seus proveïdors mitjançant rebut bancari, és a dir, dona un número de compte on cada final de mes li giren les factures, generalment amb un termini de pagament de 30 dies, màxim 60 i molt rarament a 90. En canvi, els clients li acostumen a liquidar els seus deutes amb pagarés, xecs o transferències bancàries amb uns terminis de pagament que no baixen, per regla general, dels 90 dies. A part del greuge comparatiu entre els terminis de pagament i cobrament, el petit empresari pateix una gran inseguretat a l’hora d’ingressar diners, ja que el client sempre pot demorar l’emissió del pagaré, el xec o la transferència, a la seva conveniència i amb la mínima excusa. Tot al contrari que el petit empresari, que per evitar la devolució dels rebuts (i nòmines, i seguretat social, irpf, impostos, …) que ha d’atendre fins a cobrar del client, es veu obligat a contractar una de les diferents modalitats de finançament que li ofereix (oferia) la banca: pòlisses de crèdit, línies de descompte, préstecs, etc., i presentant els avals corresponents, és clar. I aquí comença el drama per al petit empresari (cimentat per uns governs que durant anys i anys l’han incentivat a reinvertir tots els seus beneficis en detriment d’una política d’autofinançament), que treballa amb uns diners que encara no ha cobrat per seguir donant crèdit (com si fos un banc) als seus clients i assumint el risc de finançar tots els seus projectes com a mínim 3 mesos (90 dies), un cercle viciós que al menor impagat l’obliga a augmentar encara més el seu endeutament. Aquest és un sistema pervers, on la PIME acaba assumint un cost que no li pertoca per, simplement, poder seguir treballant, mentre les grans empreses s’estalvien despeses financeres i els bancs s’inflen a cobrar comissions. Total: que tampoc cal arribar a l’extrem de realitzar totes les operacions al comptat i sense l’ intervenció de la banca, a part que logísticament és poc viable, però igualant el termini de pagament a 30 dies per tothom, ja t’asseguro jo que s’arreglarien el 80% dels problemes actuals.