Tag Archives: frustrant

69_futur incert

publicat el divendres 6 juny 2014

Malgrat els meus esforços per créixer intel·lectualment i aprendre coses noves contínuament, trobo que cada dia sóc més babau i menys capaç, talment com si m’estigués tornant idiota per moments. És una sensació molt frustrant i colpidora, no cal dir-ho, però l’edat no juga precisament al meu favor. Així que ja he assumit que aquest és un procés (degeneratiu) irreversible al qual m’he de resignar. Però és que la mateixa immediatesa i superficialitat que comporta la vida moderna, amb el seu flux constant de novetats i distraccions, evita que disposi de l’energia i el temps necessaris per consolidar els nous coneixements adquirits o perfeccionar els que ja posseïa, doncs un sempre va amb presses i la majoria de vegades llegeix de manera esbiaixada en vistes a una posterior lectura amb deteniment… que després no arriba mai. I ja pots intentar fer 2 o 3 coses alhora per mirar de guanyar temps (la gran fal·làcia del multitasking), que l’únic que aconsegueixes és disminuir la teva capacitat de concentració i fer-la més vulnerable a les incessants interrupcions de l’era digital (sempre hi ha alguna pantelleta que et reclama l’atenció). També sento que em falla la memòria, donat que cada cop necessito escriure més notes d’allò que vull recordar, però després resulta que masses vegades m’oblido que m’ho he apuntat en algun lloc i ho dono per perdut. A part, els 3.000 impactes publicitaris que de mitjana rebem a diari tampoc ajuden a evitar aquesta creixent dispersió de la meva ment. Per no parlar de l’inabastable complexitat d’una incessant actualitat en canvi constant que t’absorbeix un munt d’hores només per estar mínimament informat d’allò que passa al teu voltant, que avui en dia la competència en qualsevol feina és tan ferotge que no et pots relaxar ni un instant (a risc de quedar obsolet, i per tant, exclòs del món laboral). Perquè hem arribat a l’extrem de que per poder treballar necessites dominar molts més aspectes dels que serien els propis de la teva tasca, circumstància que deriva en una menor especialització i tecnificació. I després encara n’hi ha que es pregunten com és que les grans obres arquitectòniques de l’antiguitat clàssica —com el Partenó d’Atenes—, realitzades per obrers artesans que no tenien altre distracció que treballar, són tan perfectes.

Anuncis

33_vist per sentència

no publicat (inèdit!)

És de nit, un cop al llit i amb el llum apagat, quan hi veig millor. És enmig de la foscor més absoluta, quiet i estirat sobre el matalàs, quan hi guipo amb una major claredat. És en la soledat de la meva habitació, ben tapat sota el nòrdic, quan la meva ‘visió’ s’accentua notablement —fins a nivells insospitats en hores de llum—. És als voltants de la mitjanit, ben abraçat al coixí, quan la meva percepció és més acurada, més nítida i més profunda. I és precisament durant aquells minuts o instants abans d’adormir-me, als mateixos límits de la pròpia consciència, quan m’assalten les bones idees que al llarg del dia sóc incapaç de concebre, bé perquè em sento ofuscat per allò que m’envolta —i m’atabala—, o bé perquè em falta la pau i la serenor de la que gaudeixo a l’hora d’anar a dormir. Però més aviat et diria que és estant en posició horitzontal quan millor flueixen els (mals) pensaments que em ronden pel cap, fins al punt que moltes nits em sento temptat d’alçar-me per plasmar-los sobre paper, ja que aquests envaeixen la meva ment de tal manera que a vegades no em deixen dormir fins altes hores de la matinada. Però paradoxalment, i per més estona que hagi estat barrinant una nova idea o teoria, sovint l’endemà sóc incapaç de recordar-les (i mira que m’hi esforço a intentar memoritzar-les!). El problema és que, si en aquell mateix moment em decideixo a anotar-les, just a l’instant d’obrir el llum per buscar llapis i llibreta, aquestes s’esvaeixen completament de la meva ment com si, inexorablement, la claror les liquidés, un fet que m’empipa d’allò més.
És també durant l’estranya i serena clarividència que tinc de nit i a les fosques, com si és tractés d’un moment d’extrema i sobtada lucidesa en ple delirium tremens alcohòlic, quan aprofito per repassar mentalment les accions personals més destacades al llarg del dia ja finalitzat, o bé per planificar les de la següent jornada, alhora fent un (inevitable) exercici d’autoanàlisi de les diferents situacions viscudes amb resolucions poc reeixides (per als propis interessos, és clar), amb la finalitat d’imaginar o proposar possibles respostes alternatives molt més satisfactòries (per a mi), sempre amb el frustrant resultat que és llavors quan se t’acut aquella resposta brillant que tant t’hauria agradat haver pensat molt abans, com per exemple, quan un imbècil t’ha deixat en evidència perquè no has sabut reaccionar àgilment amb una rèplica audaç i contundent.
Ens resum, que és durant la resta del dia quan trobo que no hi veig amb tanta perspectiva ni bon ull… Però tot això canviarà a partir del 14 de desembre d’enguany (és a dir, ahir divendres, una setmana abans de la suposada fi del món segons el calendari Maya), ja que a un quart de dotze del matí passaré per quiròfan amb el ferm i anhelat propòsit de corregir la miopia que, en incessant augment anual des de que tinc 12 anys, i fins arribar a les gens menyspreables 7,5 diòptries a ambdós ulls, em privava de gaudir d’una visió privilegiada també en hores de sol.

30_perdre el temps

publicat el divendres 27 juliol 2012

M’empipa molt anar al cinema a veure una pel·lícula que m’han recomanat i que abans de la primera mitja hora de metratge arribi a la conclusió que estic perdent el temps. Per mi és una sensació molt frustrant, gairebé humiliant, que afortunadament no em passa gaire sovint (bàsicament perquè no hi vaig gaire, al cinema, darrerament). Però és clar, llavors ja n’he pagat l’entrada, i com a bon català em nego a abandonar la sala, per molt dolenta que sigui la peli, quan el cert és que els diners ja els has perdut, tant si t’agrada com si no. Així que almenys has de procurar no malgastar el teu preuat temps i sortir de la sala com més aviat millor. Sí, t’ho has de plantejar d’aquesta manera, tal com l’altre dia m’ho va fer entendre un bon amic.
I qui diu una pel·lícula, diu una sèrie de televisió, fet que encara pot ser més dramàtic si tenim en compte que consten de diferents episodis que en total sumen un minutatge molt superior al de qualsevol pel·lícula. I ja no et dic res si aquesta té més d’una temporada, un fet molt habitual.
D’altres vegades em passa que començo a llegir un llibre que, malgrat tothom en parla molt bé, ben aviat m’adono que no m’agrada pas massa, ja sigui perquè la història és més aviat fluixa i previsible o perquè la capacitat narrativa de l’autor és realment minsa. Llavors, què haig de fer? Acabar-lo forçadament? Deixar-lo a mitges i oblidar-me’n? Potser llegir-ne un parell de capítols més amb l’esperança que la trama de cop guanyi interès?
La veritat és que a mi em fot molt no acabar les coses que començo. No ho sé, sóc així, no puc fer-hi més. Però no és terrible tenir aquella sensació d’estar perdent un temps preciós que mai més tornaràs a recuperar? Com pots saber amb total seguretat que no val la pena continuar llegint? A partir de quin ‘símptoma’ ineludible has d’abandonar la lectura?
A vegades és força evident que l’autor no té res destacable a explicar. O que no sap narrar d’una manera original i creativa la mateixa història de sempre, aquella que està contrastat que ens agrada escoltar una i una altra vegada. Però no sempre és tant clar. I el més fotut és quan el llibre te l’han regalat i saps que tard o d’hora et preguntaran “què tal?”, “quina valoració en fas?” o “què t’ha semblat?”.
I qui diu un llibre, diu un article en una revista, en un diari o en un setmanari, escrit per aquell autor que seguies habitualment i que de sobte va desaparèixer. Però que precisament el dia que el redescobreixes, a mida que vas avançant en la lectura del seu nou text, t’assalta la frustrant intuïció que senzillament s’està limitant a omplir l’espai assignat sense tenir un tema concret ni cap objectiu definit, ja que el molt fill de sa mare segurament havia d’entregar l’article perquè, o bé li havien pagat per anticipat (cas molt poc probable, per cert), o bé s’hi havia vist obligat per alguna raó obscura, malgrat que a aquelles alçades ja hi hagués perdut tota la motivació. No t’ha passat mai, a tu, això? No? Doncs ara sí.