Tag Archives: crèdit

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

Anuncis

34_més mals pensaments

publicat el divendres 26 octubre 2012

Potser no t’ho han dit mai tan descarnadament, però en realitat, TU no ets TU: el teu cervell és TU. La resta, és senzillament pura aparença física (més o menys ‘còmode d’observar’). Perquè tot allò que et defineix com a persona i ésser humà es concentra en aquesta massa ‘muscular’ d’uns 1.400 grams de pes. I per molt que t’hi esforcis, no l’arribaràs a controlar mai del tot, perquè està comprovat científicament que ell s’anticipa als teus moviments unes dècimes de segon abans que TU els vulguis realitzar. També a l’hora d’expressar-te verbalment, que per quan ho dius, el teu cervell ja fa estona que ho ha pensat. Sí, és molt fotut d’acceptar, però ell sempre va un pas per davant teu i sempre sap què passarà a continuació, quan TU ni tant sols t’ho has plantejat.
Anant més lluny encara, hi ha qui creu que el nostre cervell inclou tot el coneixement universal —gràcies a una energia còsmica que el propaga arreu—, únicament que no el sabem recordar o hem oblidat com fer-ho.
Així doncs, dic jo, no és estrany que a vegades m’assaltin (mals) pensaments que m’incomoden i que sento com si no fossin meus, diria que provinents d’algú o quelcom aliè a mi que m’intenta manipular, a mode d’ombres més o menys nítides d’aquesta ‘saviesa’ que teòricament ja ve de sèrie al meu cervell.
Podria ser així, qui sap, però jo tinc la teoria que aquestes (males) idees en veritat provenen d’un alter ego —físicament idèntic a mi però psicològicament oposat a mi— que habita en una realitat paral·lela, en un món alternatiu. I que d’alguna manera, aquest nèmesi particular que representa el revers tenebrós de la meva personalitat —que jo sóc de cor pur i naturalesa bondadosa—, a nivell neuronal està connectat a mi —en un pla superior— i en certes ocasions les seves (terribles) elucubracions m’acaben arribant en forma de visions mentals que em trasbalsen d’allò més. Al mateix temps, suposo que a ell també li sobrevenen els meus sentiments (sans, benèvols i altruistes), els quals l’inciten a realitzar accions que no vol realitzar, tal com em succeeix a mi quan percebo les seves (males) intencions. Afortunadament, tinc un gran autocontrol de mi mateix i fins avui sempre he aconseguit reprimir o anular aquests (mals) pensaments que sovint em tempten de realitzar actes innobles (bé, el cert és que no els he dut mai a terme per falta de recursos o, senzillament, per mandra… Però el que compte és que no els he arribat a cometre!).
El problema d’aquesta teoria del meu jo maligne és que el desig irrefrenable que últimament tinc de segrestar i torturar (lenta i dolorosament) al director de la meva oficina bancària, el sento absolutament provinent del meu intel·lecte, que ja n’estic fart d’haver de fer 2 hores de cua cada cop que vull fer un ingrés per evitar que em tallin el telèfon o per liquidar una nova lletra del puto crèdit personal que és l’únic motiu que ara mateix m’impedeix tancar el meu compte corrent allí. Sort (per a ell) que ja només em queden 3 mensualitats per pagar…

01_a trenta dies

publicat el divendres 5 juny 2009
Farà cosa d’un parell de mesos em van trucar de la UEP (la Unió Empresarial del Penedès) per fer-me una petita enquesta. Bé, de fet, constava d’una sola pregunta: com es podria resoldre la crisi actual? La meva resposta va ser immediata: que tothom pagui a 30 dies. Tan fàcil com això, i alhora tant difícil: només cal un govern valent que es decideixi a aplicar correctament la vigent normativa europea que limita el pagament a 30 dies entre clients i proveïdors. M’explico; la petita empresa o PIME (on treballen gran part dels empleats d’aquest país) paga a tots els seus proveïdors mitjançant rebut bancari, és a dir, dona un número de compte on cada final de mes li giren les factures, generalment amb un termini de pagament de 30 dies, màxim 60 i molt rarament a 90. En canvi, els clients li acostumen a liquidar els seus deutes amb pagarés, xecs o transferències bancàries amb uns terminis de pagament que no baixen, per regla general, dels 90 dies. A part del greuge comparatiu entre els terminis de pagament i cobrament, el petit empresari pateix una gran inseguretat a l’hora d’ingressar diners, ja que el client sempre pot demorar l’emissió del pagaré, el xec o la transferència, a la seva conveniència i amb la mínima excusa. Tot al contrari que el petit empresari, que per evitar la devolució dels rebuts (i nòmines, i seguretat social, irpf, impostos, …) que ha d’atendre fins a cobrar del client, es veu obligat a contractar una de les diferents modalitats de finançament que li ofereix (oferia) la banca: pòlisses de crèdit, línies de descompte, préstecs, etc., i presentant els avals corresponents, és clar. I aquí comença el drama per al petit empresari (cimentat per uns governs que durant anys i anys l’han incentivat a reinvertir tots els seus beneficis en detriment d’una política d’autofinançament), que treballa amb uns diners que encara no ha cobrat per seguir donant crèdit (com si fos un banc) als seus clients i assumint el risc de finançar tots els seus projectes com a mínim 3 mesos (90 dies), un cercle viciós que al menor impagat l’obliga a augmentar encara més el seu endeutament. Aquest és un sistema pervers, on la PIME acaba assumint un cost que no li pertoca per, simplement, poder seguir treballant, mentre les grans empreses s’estalvien despeses financeres i els bancs s’inflen a cobrar comissions. Total: que tampoc cal arribar a l’extrem de realitzar totes les operacions al comptat i sense l’ intervenció de la banca, a part que logísticament és poc viable, però igualant el termini de pagament a 30 dies per tothom, ja t’asseguro jo que s’arreglarien el 80% dels problemes actuals.