27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!

26_biturbo d’emocions

publicat el divendres 25 febrer 2011

Claus en mà, m’acosto al ‘pura sang’ amb un somriure a la cara que em delata. Fot anys que esperava aquest moment: fer unes quantes voltes amb un cotxe esportiu d’alta gamma, un autèntic “pata negra”. I tot gràcies a l’enorme generositat d’un samarità amant de la bona gastronomia. Encara no m’ho crec, és com un somni fet realitat! Atemorit, n’acaricio la xapa amb delicadesa, n’obro la porta i pujo a l’interior. Tant per fora com per dins és una preciositat. Però malgrat la ‘sobredosi d’esteroides’ que han subministrat a la carrosseria en comparació amb el model estàndard, no és un vehicle cridaner, sinó més aviat discret. I el color gris metal·litzat en reforça la elegància estètica. Amb evident nerviosisme, però sense perdre temps, miro d’habituar-me a l’habitacle abans d’engegar el motor. El dipòsit està ple —fantàstic!—, el canvi és manual de 6 velocitats i la posició de conducció resulta ideal, però cal retocar seient i volant a la meva alçada; també m’acabo d’ajustar els miralls i, ara sí, desperto la bestia mecànica que habita a l’interior. Només sentir-la bramar ja se’m posen els pèls de punta… Quin soroll més gloriós que emet el sis cilindres, tot i que m’esperava quelcom més espectacular. Però millor, que sinó atabala massa, i jo només vull aprofitar aquest moment al màxim. Així que engrano la primera, m’aferro amb força al volant i accelero amb suavitat, que 500 cavalls sota el peu dret imposen molt respecte. Uaaau!! Aquesta joia es increïble! Puja de marxes que és un ‘contentu’! I gràcies a la tracció integral, és molt més fàcil de conduir del què aparenta. Com s’aferra a l’asfalt, el malparit! Però de seguida arribem a la primer corba difícil, una a dretes molt tancada, que miro de franquejar tan ràpid com puc. Merda! M’he entusiasmat massa. “¡Vaya trompo!”. Sort que l’amplada de la via és prou generosa i no passava ningú… Recupero la bona direcció i torno a accelerar, ara de forma no tan impetuosa, encadenant diferents trams amb concentració, alegria i cada cop amb més confiança. M’adono que a partir dels 120 km/h s’aixeca part del voluminós aleró posterior per millorar l’estabilitat al conjunt. Però ara provaré que tal va de frenada… La re-hòstia!!! És impressionant com queda clavat en pocs metres! Aprofitant la paradeta, crec que ha arribat el moment d’activar el mode Sport. Per començar, provarem la sortida en parat; premo gas a fons fins que el motor arriba a les 5.000 voltes i llavors allibero el pedal del fre, sortint disparat com un míssil cap a l’horitzó. Brutal!!! per poc no trempo! Les prestacions són tan salvatges que m’he quedat clavat al seient. Gairebé diria que corre massa, tant, que em falta carretera: millor sortir de la ciutat. Així doncs, encaro la Diagonal per agafar l’autovia, que calculo encara tinc més d’una hora per cremar kilòmetres i tornar abans que el ‘mecenes’ que m’ha confós amb l’aparca-cotxes del restaurant —on ara està sopant amb la seva espectacular parella— s’adoni del seu ‘préstec’ desinteressat.

15_sí, t’enyoro

publicat el divendres 28 maig 2010

Recordo perfectament el dia que la vaig conèixer, una calorosa tarda de divendres que jo havia baixat a Vilanova per fer unes gestions, ara farà 2 anys. Tornant cap al cotxe, l’aparador d’una botiga em va atreure al seu interior sense que ho pogués evitar, i un cop dins, la vaig veure allà, al fons, quieta, de perfil. No podia deixar de mirar aquella preciositat, gairebé hagués dit que m’esperava a mi. Va ser amor a primera vista! El dependent, un paio hàbil, es va adonar del meu interès vers ella i, sense que jo li demanés res, ens va presentar de forma desinteressada i gens forçada. Va ser un primer encontre breu i molt intens, d’aquells que t’acceleren el cor, sents que la sang et bull i amb prou feines pots respirar. M’hi sentia realment atret, però com sempre, els nervis i la meva falta de decisió em van fer marxar de la tenda precipitadament. Resultat: 3 nits sense dormir pensant en ella. No me la podia treure del cap.
Si la volia tornar a veure l’única opció era retornar a aquella tenda i esperar la providència. M’hi decideixo al següent dimecres al vespre, amb la butxaca plena i disposa’t a conquistar-la. Coincidència o destí, ella també hi era, i amb la complicitat del dependent aconsegueixo emportar-me-la a fer un tomb. No feia ni 20 minuts que havíem sortit de la botiga quan em truquen els amics per anar a fer una cervesa. Hi vaig accedir, traït per les ganes de ‘fardar’, sense esmentar que hi aniria acompanyat. Tots quedaren molt sorpresos i alhora contents de veure’ns arribar junts, tant, que decidim d’anar a sopar plegats per celebrar-ho. Suposo que l’emoció i la carència d’intimitat, sumat a la meva poca experiència, va forçar que la nostra relació anés momentània i estrepitosament per terra, davant del restaurant, just abans d’entrar-hi. Quina vergonya…
Malgrat tot, la nostra història no es va acabar aquí, i l’endemà mateix vam tornar a quedar; aquest cop sols. A partir de llavors començàrem a fer petites sortides, sempre per indrets propers de la comarca, buscant la tranquil·litat de carreteres secundaries no gaire transitades. Jo al principi tenia por de córrer massa, conscient que a ella feia poc que el seu ex l’havia deixat per una altra, però mica en mica varem començar a agafar confiança i a quedar més sovint. A casa, no obstant, la nostra relació no era gaire ben vista; és més, a la mare no li agradava gens que sortís amb ella, actitud que va empitjorar el dia que la va veure. Però a mi em feia molt feliç. A les poques setmanes, les nostres trobades es van tornar més salvatges i excitants; cada cop m’hi sentia més acoblat i això ens permetia de provar coses noves. Encara recordo com, un cop calenta, ens hi podíem estar hores, ben arrapats un a l’altre. Era fantàstica i tot anava perfecte, massa… fins que un mal dia me la van fotre, innocent de mi, i no he sabut mai qui va ser. Com la trobo a faltar, com enyoro la meva Suzuki 500 cc.