Tag Archives: consum

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.

Anuncis

02_la cultura del vi

publicat el divendres 26 juny 2009

Carrer Laurel, casc antic de Logroño (la Rioja), una dissabte a la nit d’encara no fa 2 mesos a la barra d’un bar de tapes celebrant un comiat de solter. Demanem unes racions de pop a la gallega i sis copes del negre de la casa, evidentment, un Rioja. No, millor que portin l’ampolla, que segur ens sortirà més a compte (inevitable pensament català). La buidem omplint les 6 copes fins dalt i brindem efusivament pel futur nuvi. Per curiositat, un pregunta al cambrer què val l’ampolla. Resposta: 5 euros, 4 si es per emportar al carrer. Es produeix un petit silenci entre els presents. també per curiositat, el mateix pregunta a quant surt la copa. Resposta: 60 cèntims d’euro. Segon petit silenci, acompanyat d’un ràpid càlcul mental. Inexplicablement, els números no quadren. El cambrer s’adona de les nostres cares de sorpresa i s’excusa dient que ells la copa no l’omplen tant. Però quasi. És increïble, menys d’un euro per una copa d’un vi bastant digne. No ho entenc; al Penedès, tret de tavernes especialitzades i d’alguns pubs, és prou complicat que et serveixin un caldo acceptable, a un preu raonable, i de la terra. De fet, el problema potser rau en que aquí no és massa habitual beure’n fora d’àpats. Recordo que l’any passat quan vaig anar a Manchester, als pubs s’estava imposant l’opció de demanar una copa de vi (generalment blanc i amb poc grau) entre les noies que preferien evitar la cervesa. Fins i tot, una nit que ens vam colar a la festa universitària d’una discoteca del centre, ens va sorprendre molt que, a part de cubates i cervesa, també es podien demanar ampolles de vi blanc, senceres! Crec que a casa nostra el vi (i també el cava) sempre hauria de ser una clara alternativa a l’omnipresent canya de cervesa, en qualsevol moment, a qualsevol lloc. Ara que ve l’estiu i aprofitant les múltiples festes majors de la comarca, seria el moment de començar a reivindicar els productes dels nostres cellers incorporant-los a l’oferta de totes les barres, i trencar així amb l’absurda situació actual, on amb prou feines hi trobes una copa de cava semi-sec. Tampoc és que qüestió de fomentar l’alcoholisme, és simplement defensar els productes d’aquí i millorar-ne la seva promoció interna, que a vegades sembla que només ens en preocupi l’exportació. A part, els cursos de tast i les degustacions de vins i caves —com les que s’organitzen cada final de mes al Grill9— no haurien d’ésser esdeveniments excepcionals, ans el contrari. Només ens falta creure una mica més en la gran qualitat que, sens dubte, tenen els nostres caldos. Esperem que aquesta imminent nova edició del ViJazz ens ajudi a normalitzar-ne una mica més el seu consum, però sempre amb mesura. Salut!