publicat el divendres 7 febrer 2014
Durant molts anys, cremar la biblioteca municipal fou la gran fantasia —no sexual— que m’ofuscava els pensaments. Sí, era superior a mi. I no ho podia evitar: cada vegada que entrava a la ‘biblio’ per fer una nova recerca de documentació (que en aquells temps Internet tot just estava a les beceroles), m’agafaven unes ganes irrefrenables de reduir-ho tot a cendres. Per norma, en el llarg recorregut des de la porta d’entrada fins a trobar un seient lliure en una de les taules d’estudi arrenglerades al segon pis, m’imaginava a mi mateix traginant un enorme bidó de gasolina que a vigoroses sacsejades anava buidant per damunt de totes les fileres de prestatgeries. Llavors, un cop assegut en una de les incòmodes cadires, de la meva motxilla n’extreia una petita capsa de llumins amb la il·lusió de qui, amb un sol gest, realment està en posició de convertir l’edifici en una dantesca foguera de Sant Joan. Evidentment, no n’estic orgullós d’aquella dèria (que ara ja he superat, tot sigui dit), però he de precisar que fou durant la meva etapa d’estudiant escolar, quan tens aquella edat en que tot et sembla gran i inabastable, i l’única manera de simplificar l’enorme complexitat d’allò que t’envolta massa sovint passa per la violència i la destrucció. En el meu cas, no podia suportar estar-me allí dins rodejat de llibres i més llibres als que, per més hores que els dediqués, mai els podria llegir tots (només l’apartat d’enciclopèdies ja em provocaven taquicàrdies, per no parlar de la secció d’història i geografia). I davant l’evidència que necessitaria més d’una vida per assimilar tant coneixement al meu abast (mitjançant el préstec gratuït!), m’assaltava una sensació d’ofec. És més, allò em provocava tal frustració i malestar, que l’única opció que hi veia per mirar de salvar la meva dignitat, era calar-hi foc (donada la facilitat amb la que crema el paper). Afortunadament, amb el temps vaig comprendre que no calia llegir-ne tots els llibres, que molts probablement no m’agradarien i que una gran majoria ni tant sols són del meu interès. En resum, que n’hi ha prou de fer una bona tria segons els gustos i les preferències personals. Però és clar, per seleccionar bé cal una gran dosis d’aquesta qualitat que tant escasseja avui dia (i malauradament, cada cop més): criteri.
afers interns 