65_James Moriarty

publicat el divendres 4 abril 2014

Si és veritat que «el valor d’un home es valora pel seu nombre d’enemics» (segons cita que s’atribueix al filòsof Arthur Schopenhauer), això vol dir que no jo sóc ningú; perquè, que sàpiga, ara mateix no en tinc cap, d’enemic. Ni un! Però com pot ser que, amb gairebé 7.500 milions d’habitants al puto planeta, ni un de sol m’odiï amb totes les seves forces? És horrible! És increïble!… Està clar que, si no tens enemics, és que no li importes a ningú o bé ets del tot inofensiu; per tant, ningú et considera un rival. I això és molt frustrant! Gairebé indignant, insuportable!!! De fet, ni tan sols tinc algun conflicte irreconciliable amb cap membre de la meva família! I mira que som colla (uns 30 només en el cercle més proper). És més, a data d’avui, fins i tot em parlo amb totes les meves ‘ex’ (que tot sigui dit, no són gaires). Pitjor encara: resulta que qui em va clavar “la paliza de mi vida” continua sent un dels meus millors amics. Tampoc en l’àmbit laboral —com a professional del design management— tinc rival; pel què sembla, sóc l’únic consultor de disseny freelance que opera al Gran Penedès. I això em representa un greuge enorme! Doncs com puc transcendir sense un rival digne? Perquè només per comparació, a un li reconeixen el valor i el talent. És com les ties bones, que surten de festa amb l’amiga menys agraciada del grup per tal de captar encara més l’atenció dels nois. Per tant, s’ha de realçar i cal elogiar el paper dels enemics. Benvinguts siguin! Que són ells els que t’obliguen a rendir al màxim i a superar-te. Així que quants més enemics millor. De fet, el mateix els passa als superherois; sense cap contrincant a qui enfrontar-se, no tindrien necessitat d’actuar com a tals. Perquè els bons només sorgeixen quan han lluitar contra el mal, i d’aquí el paper fonamental de les grans ments criminals. Deu ser per aquest motiu que els trobo molt més interessants als supermalvats: solen ésser personatges turmentats, obsessionats i alimentats per alguna rancúnia del passat o bé per l’enorme frustració de no sentir-se prou valorats. Doncs a la llum de tot l’argumentari exposat, potser m’hauria de replantejar a la inversa la qüestió dels enemics i dedicar els meus esforços a convertir-me en un geni del mal, que llavors ja em sorgirà el Sherlock Holmes de torn.

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

24_s’ha acabat fer l’indio

publicat el divendres 24 desembre 2010

Aviat farà un any que em vaig veure forçat (per la crisis) a tancar la meva petita empresa, la Sioux Industrial sl, que amb tanta dedicació, esforç i sacrifici havia creat 4 anys abans. Una llàstima, sí senyor. Però de tot s’aprèn en aquesta vida, encara que masses vegades sigui a base d’hòsties. Per això es diu que el valor d’un home es mesura en la seva capacitat d’aixecar-se després d’una patacada, per forta que sigui aquesta, com la meva. I mira que m’havien avisat que ser empresari no és gens fàcil (i a sobre, en aquest país gairebé està mal vist), però he après la lliçó i tinc molt clar que si torno al món empresarial serà com a número 2 de l’organització, és a dir, com a home de confiança del gran ‘jefe’, com a mà dreta del patró, com a braç executor del ‘capo’. D’altra banda, l’experiència de ser emprenedor m’ha permès assimilar una sèrie de coneixements i habilitats força interessants per al meu futur treball, començant per la capacitat d’administrar amb bon criteri els recursos disponibles —per minsos que siguin— i aconseguir la màxima rendibilitat en cada operació. I és que quan ets l’amo et tornes més organitzat, responsable i meticulós, però principalment aprens a solucionar problemes, allò què realment s’espera de tu. També millores la teva capacitat de treballar sota pressió i a sortejar dificultats inesperades amb grans dosis d’enginy, imaginació i flexibilitat. Aprens a actuar amb lògica, amb rigor i, si és necessari, sense escrúpols; alhora que et tornes més racional, fred i calculador. Inconscientment, desenvolupes la intuïció alhora que perds la vergonya i et tornes més expeditiu i decidit. I ben aviat descobreixes la cabdal importància de l’autocontrol emocional com a eina essencial per amagar les teves debilitats, així que t’obligues a no exterioritzar mai les teves inquietuds, dubtes o temors. Per tant, aprens a tractar amb els clients, a negociar amb els proveïdors, a utilitzar els intermediaris i a afrontar —o fins i tot, eliminar— la competència/es. En definitiva, aprens a guanyar-te el respecte dels altres, siguin amics i/o enemics. El caràcter, forçosament, se’t torna resolutiu i sense manies, unes qualitats que et permeten establir amistats interessades, fer nous contactes comercials o aconseguir més aliats. Adquireixes dots de comandament i lideratge basats en mantenir motivat al personal, si cal, embrutant-te les mans i predicant amb l’exemple (o el càstig exemplar, segons la conveniència). Al mateix temps, i gràcies al mutu intercanvi d’informació privilegiada amb d’altres empreses del sector, assoleixes coneixements de comptabilitat creativa i falsificació de documents (que no implica que els hagi aplicat) per pagar molts menys impostos o sortejar traves burocràtiques. En definitiva, he après tot una colla de requisits indispensables amb els que ara, superat aquest diguem-ne any sabàtic, iniciar una més que prometedora carrera criminal. Ofertes? malandandu78@gmail.com

11_un mal despertar

publicat el divendres 22 gener 2010

Uffff… Estic fatal… Però molt! Amb una ressaca impressionant, de les pitjors que recordo. És horrorós… Quin mal de cap més bestia, això és una agonia, aaaaarggh!!! Em trobo tant malament que ara mateix utilitzaria una guillotina, sense dubtar-ho. Em sento com si m’haguessin apallissat: tot el cos em fa mal. I tinc la boca seca, eixuta, àrida. Necessito beure aigua, urgentment. Uuuuhh… Amb prou feines em puc incorporar. No tornaré a tastar l’alcohol la resta de la meva vida, m’ho juro solemnement. Miro la tauleta de nit: cartera, rellotge, mòbil, petaca (buida, evidentment)… Però falten les claus del pis. L’última neurona que em queda raona que si estic a la meva habitació és que no han d’estar gaire lluny. Ja sortiran, doncs. Bé, sembla que estic de sort, els danys col·laterals són mínims, aparentment. El radio despertador marca quarts de cinc de la tarda. Bravo! Però de quin dia? Suposo que és diumenge, potser dissabte, no ho tinc clar. Tampoc de com he arribat a casa ni perquè estic en pilotes al llit si no hi ha cap noia al meu costat. Ben pensat, millor així, que la situació encara podria empitjorar. M’aixeco amb dificultats i començo a caminar, lentament. No recordo gran cosa d’ahir, una d’aquelles nits que quedes amb vells col·legues per fer un sopar de retrobament. Són les pitjors. I ara és com si un psicòpata fes zapping amb la meva ment. Sort que vaig deixar el cotxe a casa, això ho tinc clar. La resta, tot son ombres. L’última imatge nítida que m’apareix de la nit és una de jo al lavabo de la discoteca intentant encertar la tassa del vàter mentre bec a morro de la petaca fins que s’acaba: del tot memorable. Intueixo que vaig ser dels últims a sortir del local, quan tots els amics ja havien desfilat. Ahhhh… Necessito rentar-me les dents per treure’m aquest mal alè i donar-me una bona dutxa que em reactivi. De camí al bany faig una parada a la cuina per agafar una botella d‘aigua que m’acompanyarà la resta del dia. Al tornar a l’habitació m’impacta profundament el tuf a tabac, alcohol destil·lat i suor agre que abans només intuïa. Obro la finestra de bat a bat, em poso roba neta i començo a buscar les claus. Les acabo trobant al pany de la porta d’entrada, i aquesta, mig oberta. No és la primera vegada, quina vergonya. M’estic tota la tarda al sofà mirant la televisió, com un zombie, fins que m’agafa gana. Però putada, la nevera és buida. Amb un esforç majúscul baixo al carrer i m’acosto al local de pizzes per emportar. Mentre faig cua m’adono que tothom parla del mateix tema amb posat greu. Pel que sembla, aquesta matinada un brètol —o més d’un, a jutjar per la magnitud de les destrosses— s’ha despatxat a gust amb alguns carrers del barri: retrovisors arrencats, senyals tombades, vidres trencats, semàfors rebentats i un llarg etcètera. Uns carrers situats precisament a la ruta que jo hauria fet per tornar a casa des de la discoteca… Necessito pillar novia ja!