Tag Archives: empatia

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.

Anuncis

46_el dimoni que habita en mi

publicat el divendres 28 juny 2013

Massa sovint m’assalta el dubte existencial de si realment sóc un bona persona o només un malandandu que, oprimit per les normes i les pautes de convivència establertes per la societat civilitzada, evita de cometre qualsevol acció malèvola que el pugui delatar. Per norma, procuro esquivar tal diatriba interna, però a vegades, inevitablement, em sento obligat a replantejar-me seriosament la pregunta (de si sóc una mala persona o no). Llavors, al reflexionar detingudament sobre el tema, no puc evitar sentir un cert desassossec al adonar-me que no només es pot ser dolent per acció —o pitjor encara, per omissió—, sinó també de pensament, amb el consegüent perill que això comporta (ja se sap: les males idees que et ronden pel cap, tard o d’hora s’acaben portant a la pràctica). En el meu cas, tinc en ment multitud de grans projectes megalòmans de proporcions bíbliques i conseqüències catastròfiques, dignes d’un gran geni del mal; però aquests plans per conquistar i dominar el món no compten, donat que (de moment) la falta de pressupost m’impedeix de dur-los a terme. Ara, si parlem de persones en concret, llavors la cosa es complica… A l’igual que la resta de mortals, jo tampoc em puc lliurar de sentir enveja vers els altres, sobretot quan tenen èxit; però aquest és un pecat capital que mica en mica —i amb molt d’esforç— vaig transformant en sana admiració. Puix més complicat em resulta perdonar als que no s’han portat bé amb mi; però d’ençà he descobert que és infinitament més fàcil desitjar-los el bé un cop els has fet trencar les cames (per encàrrec), he guanyat en pau espiritual. De totes maneres, encara em resulta força feixuc silenciar les recurrents males pensades que tinc vers altres humans que no conec personalment però que ja d’entrada no em desperten cap mena d’empatia. Malauradament, la meva condició de catòlic no practicant (tant de moda avui en dia, per cert), em priva d’entregar-me a la pràctica setmanal del secret de confessió per purgar la meva ànima, una molt hàbil estratagema de l’Església Cristiana per netejar la (mala) consciència dels seus feligresos més devots. Per tant, només em queda fer com el protagonista de Dexter (la ficció televisiva on un psicòpata reconduït només mata persones que s’ho mereixen): aprendre a conviure millor amb ‘el meu obscur passatger’ (com ell anomena al seu dimoni interior). En qualsevol cas, crec que amb la maldat i la bondat succeeix el mateix que amb la bogeria i la lucidesa, és a dir: si arribes al punt de dubtar de la teva honradesa moral, és que no ets tan malvat com sospites, que tots aquells que temen haver embogit resulta que en realitat estan completament sans de ment, perquè només els tocats de l’ala estan convençuts de la seva bona salut racional. De totes maneres, trobo que deixar-se anar de tant en quant i protagonitzar breus episodis d’alienació mental transitòria és d’allò més saludable.

14_ com un pacte no escrit

publicat el divendres 23 abril 2010

A i J es coneixen de fa temps, de quan van cursar el batxillerat al mateix institut, però pel sol fet d’anar en classes separades no van intimar gaire en aquella etapa. És més, durant l’última dècada, en que han anat coincidint esporàdicament en diferents actes socials, el seu tracte amb prou feines ha superat la salutació. Fins avui, que es retroben per casualitat en una festa al piset d’una amiga en comú i per primer cop en tots aquests anys senten la inexplicable necessitat de parlar. Mai abans l’havien tingut, en gran part perquè J sempre s’havia comportat com un antisocial. Però aquesta nit és diferent, s’intueixen un interès recíproc que no poden —ni volen— ignorar. De sobte, es troben conversant com si fossin 2 íntims amics que s’estan posant al dia de les respectives vides, totalment alienats de la resta d’invitats. Mentre enraonen, sorpresos per la confiança i la sinceritat amb que ho fan, descobreixen que tenen més en comú del que inicialment pensaven. Tots 2 han sacrificat la vida personal en favor de la trajectòria professional: J va crear la seva pròpia empresa mentre que A va preferir marxar a viure a Alemanya per progressar en la seva especialitat. I és precisament per aquesta absoluta dedicació a l’activitat laboral que no tenen gaires oportunitats de conèixer possibles parelles. Ell perquè treballa en un món tan industrial i poc femení com el de la construcció; ella perquè exerceix en un país estranger on el contacte social fora de la feina és escàs. Però malgrat la soledat que comporta mantenir el seu estatus i la seva independència, no estan disposats a renunciar-hi per ningú, no després de tot l’esforç que l’hi han dedicat. Sens dubte, l’evident atracció que senten neix d’aquesta empatia, de la comprensió de les pròpies limitacions, del total respecte mutu, del tenir la certesa que si comencen una relació no serà un simple rotllo d’una nit, i sobretot, que en cap cas es recriminaran el fet de prioritzar la feina a la parella. Aspectes que sumats a la circumstancia que no son uns perfectes desconeguts, converteix un a l’altre en el candidat ideal per resoldre les respectives carències afectives. No ho poden evitar, s’imaginen fent l’amor apassionadament i no com un mer exercici aeròbic, gaudint de cada trobada, satisfent amb escreix una necessitat vital que feia temps que no suplien. I és que ambdós han arribat a un punt de les seves vides en que es poden permetre d’assumir una relació per pura conveniència sense l’obligació de justificar-se ni tampoc la d’adquirir un compromís. A més, la distància que els separa no seria problema, al contrari, ho simplificaria tot, ja que n’evitaria l’obligació d’un contacte constant, i a la llarga, feixuc. Així doncs, es veurien només en dates concretes i sempre de previ acord. Total, un altre deliri de la ment fantasiosa, malaltissa i perversa d’en J que es quedarà en res. O potser aquesta vegada no…

09_el cont(r)acte social

publicat el divendres 27 novembre 2009

I arriba un dia en que t’adones que no ets tímid, és simplement que et fan mandra les relacions humanes. No només l’acció en si de conèixer algú, que també, sinó pel compromís, la responsabilitat i la dedicació que comporten els contactes socials. Així que amb els anys, i a risc de semblar antisocial, has perfeccionat la teva habilitat per descartar-ne de nous segons la primera impressió, ja que la teva brutal honestedat no et permet fer noves amistats si desprès no les pots cultivar degudament. La majoria de vegades en tens prou d’observar el seu llenguatge corporal i la seva actitud (o la falta d’aquesta), i poques vegades t’equivoques. Ara, quan ho fas, l’error de càlcul és tant garrafal que et planteges de no prejutjar la gent mai més, un propòsit tant efímer com quan un dia de ressaca decideixes no tornar a provar l’alcohol. Afortunadament, el fet de veure’t obligat a compartir pis els últims anys ha augmentat el teu nivell d’empatia, alhora que ha disminuït el teu rebuig als humans i en concret als que no son del sexe contrari; però et continua fent mandra, especialment en situacions com quan una amiga (una ‘petarda’ per qui no fa tant havies sospirat) et vol presentar l’idiota del seu nou xicot (no cal ni que parli, que és evident, i tothom ho veu que el paio és idiota, excepte l’interessada). I és que d’entrada, una nova interacció social implica, per simple educació i malgrat una possible mala sintonia amb l’altre subjecte, l’obligació d’intercanviar salutacions cordials a partir d’aquest primer encontre, una sentencia que hauràs de complir fins a la fi dels teus dies, perdó, dels seus dies, arribant a l’extrem que a molts dels que saludes no en recordes el perquè. En el cas que l’altre individu mostri un mínim interès per tu, encara que sigui per pura conveniència, llavors el càstig s’ampliarà a mantenir també una petita conversa, molt probablement intranscendent i del tot prescindible, a cada trobada. En aquests casos és important mantenir la calma i mostrar la major desídia per l’enemic com a mètode per evitar qualsevol progrés en la relació, com seria anar a dinar junts, cosa terrible. Però més temible és quan l’altre mostra un interès irracional i desproporcionat cap a tu, és allò que en diuen caure en gràcia. Aquí estàs perdut: no es conformarà amb explicar-te la seva vida i miracles, si no que esperarà que tu li confessis algunes de les teves intimitats, amb la peresa que et fa —perquè tu ja les saps—, però és un peatge que forma part de la diversió de conèixer altres mortals. I llavors, una dia caminant pel carrer, se’t para una Mini Cooper vermell al costat i de la finestreta en surt la noia més atractiva que has vist mai per preguntar-te un carrer, i tu no pots evitar sentir la necessitat de voler-ho saber tot d’ella, incondicionalment… I és en aquest punt quan t’adones de l’enorme dificultat de ser conseqüent amb els teus principis.