63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

30_perdre el temps

publicat el divendres 27 juliol 2012

M’empipa molt anar al cinema a veure una pel·lícula que m’han recomanat i que abans de la primera mitja hora de metratge arribi a la conclusió que estic perdent el temps. Per mi és una sensació molt frustrant, gairebé humiliant, que afortunadament no em passa gaire sovint (bàsicament perquè no hi vaig gaire, al cinema, darrerament). Però és clar, llavors ja n’he pagat l’entrada, i com a bon català em nego a abandonar la sala, per molt dolenta que sigui la peli, quan el cert és que els diners ja els has perdut, tant si t’agrada com si no. Així que almenys has de procurar no malgastar el teu preuat temps i sortir de la sala com més aviat millor. Sí, t’ho has de plantejar d’aquesta manera, tal com l’altre dia m’ho va fer entendre un bon amic.
I qui diu una pel·lícula, diu una sèrie de televisió, fet que encara pot ser més dramàtic si tenim en compte que consten de diferents episodis que en total sumen un minutatge molt superior al de qualsevol pel·lícula. I ja no et dic res si aquesta té més d’una temporada, un fet molt habitual.
D’altres vegades em passa que començo a llegir un llibre que, malgrat tothom en parla molt bé, ben aviat m’adono que no m’agrada pas massa, ja sigui perquè la història és més aviat fluixa i previsible o perquè la capacitat narrativa de l’autor és realment minsa. Llavors, què haig de fer? Acabar-lo forçadament? Deixar-lo a mitges i oblidar-me’n? Potser llegir-ne un parell de capítols més amb l’esperança que la trama de cop guanyi interès?
La veritat és que a mi em fot molt no acabar les coses que començo. No ho sé, sóc així, no puc fer-hi més. Però no és terrible tenir aquella sensació d’estar perdent un temps preciós que mai més tornaràs a recuperar? Com pots saber amb total seguretat que no val la pena continuar llegint? A partir de quin ‘símptoma’ ineludible has d’abandonar la lectura?
A vegades és força evident que l’autor no té res destacable a explicar. O que no sap narrar d’una manera original i creativa la mateixa història de sempre, aquella que està contrastat que ens agrada escoltar una i una altra vegada. Però no sempre és tant clar. I el més fotut és quan el llibre te l’han regalat i saps que tard o d’hora et preguntaran “què tal?”, “quina valoració en fas?” o “què t’ha semblat?”.
I qui diu un llibre, diu un article en una revista, en un diari o en un setmanari, escrit per aquell autor que seguies habitualment i que de sobte va desaparèixer. Però que precisament el dia que el redescobreixes, a mida que vas avançant en la lectura del seu nou text, t’assalta la frustrant intuïció que senzillament s’està limitant a omplir l’espai assignat sense tenir un tema concret ni cap objectiu definit, ja que el molt fill de sa mare segurament havia d’entregar l’article perquè, o bé li havien pagat per anticipat (cas molt poc probable, per cert), o bé s’hi havia vist obligat per alguna raó obscura, malgrat que a aquelles alçades ja hi hagués perdut tota la motivació. No t’ha passat mai, a tu, això? No? Doncs ara sí.

24_s’ha acabat fer l’indio

publicat el divendres 24 desembre 2010

Aviat farà un any que em vaig veure forçat (per la crisis) a tancar la meva petita empresa, la Sioux Industrial sl, que amb tanta dedicació, esforç i sacrifici havia creat 4 anys abans. Una llàstima, sí senyor. Però de tot s’aprèn en aquesta vida, encara que masses vegades sigui a base d’hòsties. Per això es diu que el valor d’un home es mesura en la seva capacitat d’aixecar-se després d’una patacada, per forta que sigui aquesta, com la meva. I mira que m’havien avisat que ser empresari no és gens fàcil (i a sobre, en aquest país gairebé està mal vist), però he après la lliçó i tinc molt clar que si torno al món empresarial serà com a número 2 de l’organització, és a dir, com a home de confiança del gran ‘jefe’, com a mà dreta del patró, com a braç executor del ‘capo’. D’altra banda, l’experiència de ser emprenedor m’ha permès assimilar una sèrie de coneixements i habilitats força interessants per al meu futur treball, començant per la capacitat d’administrar amb bon criteri els recursos disponibles —per minsos que siguin— i aconseguir la màxima rendibilitat en cada operació. I és que quan ets l’amo et tornes més organitzat, responsable i meticulós, però principalment aprens a solucionar problemes, allò què realment s’espera de tu. També millores la teva capacitat de treballar sota pressió i a sortejar dificultats inesperades amb grans dosis d’enginy, imaginació i flexibilitat. Aprens a actuar amb lògica, amb rigor i, si és necessari, sense escrúpols; alhora que et tornes més racional, fred i calculador. Inconscientment, desenvolupes la intuïció alhora que perds la vergonya i et tornes més expeditiu i decidit. I ben aviat descobreixes la cabdal importància de l’autocontrol emocional com a eina essencial per amagar les teves debilitats, així que t’obligues a no exterioritzar mai les teves inquietuds, dubtes o temors. Per tant, aprens a tractar amb els clients, a negociar amb els proveïdors, a utilitzar els intermediaris i a afrontar —o fins i tot, eliminar— la competència/es. En definitiva, aprens a guanyar-te el respecte dels altres, siguin amics i/o enemics. El caràcter, forçosament, se’t torna resolutiu i sense manies, unes qualitats que et permeten establir amistats interessades, fer nous contactes comercials o aconseguir més aliats. Adquireixes dots de comandament i lideratge basats en mantenir motivat al personal, si cal, embrutant-te les mans i predicant amb l’exemple (o el càstig exemplar, segons la conveniència). Al mateix temps, i gràcies al mutu intercanvi d’informació privilegiada amb d’altres empreses del sector, assoleixes coneixements de comptabilitat creativa i falsificació de documents (que no implica que els hagi aplicat) per pagar molts menys impostos o sortejar traves burocràtiques. En definitiva, he après tot una colla de requisits indispensables amb els que ara, superat aquest diguem-ne any sabàtic, iniciar una més que prometedora carrera criminal. Ofertes? malandandu78@gmail.com