Tag Archives: armes

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!

Anuncis

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.