publicat el divendres 24 agost 2012
No porto ni 12 hores a la ciutat i ja és la segona vegada que visito aquest antre d’aspecte decadent però alhora terriblement encisador. A mitja tarda, tot just aterrar, i seguint les indicacions de la meva guia de butxaca, m’hi he deixat caure per fer-hi les primeres pilsner d’aquestes vacances: començo amb una gèlida rossa escumosa de fina i delicada bombolla, però la següent ja és una sensual mulata —o senzillament torrada, com prefereixis— igualment gèlida, que la cervesa normal m’ha resultat molt poca cosa al paladar, massa suau per al meu gust. Doncs m’hi he estat una bona estona bevent i escrivint, però totes les cançons que sonaven han resultat ser de les meves predilectes (tot i que moltes d’elles ni tant sols les coneixia!); una pilsner pel deejay, que s’ha marcat una sessió excepcional!
El cas és que m’ha agradat tant l’ambient que s’hi respira, que després de sopar al decebedor restaurant de l’hotel he decidit tornar per seguir amb la meva degustació en sèrie de cerveses pàtries. Abans, a la tarda, m’he instal·lat en una de les seves minúscules taules rodones de l’entrada per poder escriure còmodament les meves primeres impressions del país, però ara sóc a la robusta barra (horitzontal) de fusta, fent ‘aixecament de peses’ a ritme constant. I altre cop, sembla que a ningú li importa —o li molesta— que prengui notes personals a la meva petita Mouleskine negre. Així que aquí em tens, al Marquis de Sade, un cafè bar de sostre altíssim, parets totes pintades de vermell, auster mobiliari de fusta i parquet desgastat, també de fusta, on pel seu aire de saloon de l’oest americà, un diria que en qualsevol moment hi entrarà un cowboy amb cara de pocs amics i ganes de brega, o bé (desitges) que per l’ínfima escala de cargol que condueix als serveis, ubicats al mini pis de dalt, en comencin a baixar atractives noies vestides de can-can per delectar al nombrós públic assistent amb un bon espectacle de caire “eroticofestivo”.
Però de moment m’hauré de conformar amb l’agradable música en viu a càrrec d’un virtuós guitarrista que també canta força bé. Això sí, ara trobo que les noies que volten pel local són més guapes, probablement degut a que aquestes hores de la matinada ja no circulen les guiris que de dia confonia amb les natives. O perquè començo a anar begut, que cada birra és mig litre més, i anar sumant… O serà la foscor imperant, de sensuals i pujats tons ataronjats? No ho sé… Però renoi! malgrat la decoració interior és realment pèssima, amb una col·lecció de grans fotografies en blanc i negre de pretèrits nus femenins —de molt dubtós gust, per cert— penjades a les parets, vista en conjunt resulta coherent i gairebé equilibrada. És més, aquesta taverna té quelcom indefinible que m’hi fa sentir estranyament còmode… Potser es deu al fet que, originàriament —i tal com descobriré més tard—, durant la 1a república era un conegut i concorregut bordell de la ciutat.
afers interns 