85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

---

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”

---

No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

79_maquiavèl·lics

publicat el divendres 7 novembre 2014

És increïble la facilitat amb la que un s’acaba convertint en allò que més detestava o en qui precisament s’havia promès que no es convertiria mai. Però aquesta inesperada, indesitjada i en aparença inevitable deriva, estic convençut que en tots els casos és fruit d’un llarg procés que té un molt concret. Doncs m’hi jugaria el què vulguis que qualsevol d’aquestes ‘víctimes’ dels seus propis pecats podria precisar l’instant exacte en que va (auto) iniciar la seva transformació; només li caldria fer una mica de memòria fins a recordar aquella primera decisió immoral que ho va canviar tot per sempre, per minsa o insignificant que llavors li pogués semblar. És a dir, aquell moment cabdal en que de forma absolutament conscient i voluntària va trair els seus propis valors i principis en favor de vés a saber quins (obscurs) propòsits. Perquè sempre hi ha un primer favor il·lícit, una primer adjudicació a dit, un primer sobre en ‘b’ o una primera requalificació fraudulenta. I per més que alguns hauran intentat esborrar-ho de les seves ments, estic segur que cap d’ells ha oblidat l’infaust dia en que van traspassar les pròpies línies vermelles mentals que s’havien marcat, diria que convençuts que allò es limitaria aquella primera i única incursió, la qual volien —o necessitaven— creure que automàticament quedaria compensada per totes les bones accions anteriors. Però no hi ha res més poderós que crear un precedent, ja que tard o d’hora aquest et donarà la justificació per reincidir. I més quan no ha comportat conseqüències immediates. Així que si ja ho has fet una vegada i no t’ha passat res, difícilment no hi tornaràs a caure. El problema és que per quan te n’adones, ja és massa tard per intentar rectificar o tornar enrere; aquell fet extraordinari s’ha convertit en rutina, en el pa de cada dia, en la norma que regeix les seves vides. Perquè llavors ja no saben viure d’altra manera. Per tant, la trajectòria de tota aquesta colla de malparits no té res d’inexplicable. És senzillament el resultat de plantejar-te només allò que vols aconseguir, sense parar-te ni un moment a pensar en quin tipus de persona et vols acabar convertint. O serà que tots els corruptes ho són perquè, a diferència de la gran majoria de mortals, ells sí tenen objectius clars i ben definits?