article no publicat (censurat!)
El passat divendres 26 d’abril, a quarts de dues, entro a un conegut restaurant de Vilafranca on de seguida m’entaulen i em faciliten la carta amb el menú del dia.
De 1er dubto entre carpaccio o amanida, però de 2on tinc clar que serà sushi.
S’acosta la cambrera, em pren nota i s’emporta la carta. Llavors, aixeco el cap i albiro que a l’altre punta del local, casualment emmarcat pel portal que separa els 2 menjadors que conformen l’establiment, el desgraciat del Francesc Colomé Ferré (abans, 6Q Portes i Automatismes) comparteix taula amb una parella a qui de ben segur deu estar entabanant.
El molt estafador, 6 anys enrere em va cobrar 2 vegades la mateixa factura per la reparació d’un motor —que cada cop estic més convençut que en realitat no estava pas ‘cremat’— per import de 682,08 €; idiota de mi, al mes següent d’haver-la pagat, me la va girar altre cop pel banc —se suposa que per error— i al comunicar-li la incidència (tens uns dies de marge per rebutjar un rebut), em va demanar per favor que no li retornés per tal d’evitar-li les despeses, que en un parell de dies m’ho reintegraria al meu número de compte. Multitud de trucades més tard, sempre amb la promesa que l’endemà m’arribaria la transferència, encara segueixo esperant. Total, que des de llavors li havia perdut la pista; però d’ençà uns mesos, que el torno a veure voltar per Vilafranca.
Amb evident disgust, em plantejo canviar de taula per no haver de suportar el seu perfil hitchcocknià cada cop que alci la mirada. Massa tard: la cambrera ja em serveix l’estipulada copa de vi (negre) i té el detall de deixar-me l’ampolla.
A base d’alcohol i wasabi procuro oblidar-me del miserable porc malparit de gamma extra (diria que s’ha engreixat), però a les postres estic tant encès i tant fart de que quan coincidim pel carrer em miri amb indiferència, que decideixo que d’avui no passa que li recordi el deute pendent.
Oh i tant! Si ell té ‘jeta’, jo encara més! Sí senyor: m’alçaré i l’aniré a trobar a la seva taula. Però abans, medito com procedir: a) rebentar-li una ampolla de vi a la calba; b) estampar-li una cadira a l’esquena; o c) seure al seu costat i mirar de dialogar-hi amb falsa cordialitat… abans de passar a l’acció (a+b o b+a, tant fa). Inexplicablement, en l’últim instant em decanto per la darrera opció, així que ocupo sense contemplacions la cadira lliure a tocar del grandíssim cabró, qui es deixa acorralar amb evident cara de sorpresa (també la parella que l’acompanya), però em permet que li faci memòria del nostre ‘assumpte’. Passats 2 minuts eterns, em demana la paraula per precisar: “mira, t’he vist molt decidit i t’entenc perfectament, però és que jo em dic Santi i sóc fotògraf”.
I és veritat: vaig confondre la cara mig coneguda del Santi arran d’un taller fotogràfic que a finals de l’any passat es va organitzar a Miguel Torres, amb la cara ja gairebé desconeguda del mala peça del 6Q.
afers interns 