68_fomentant el comerç local

no publicat (inèdit!)

Aviat farà una setmana, i com cada tarda d’ençà principis d’any, m’arribo a l’oficina compartida —on disposo d’un escriptori a mitja jornada per 120 € mensuals, serveis inclosos— i em trobo al coworker Andreu al seu lloc habitual, absort rere el seu portàtil Vaio. Abans de res, i força intrigat, li pregunto si eren seves les claus de cotxe que ahir al vespre un veí va trobar en un dels empits dels dos grans finestrals que conformen la façana del despatx, un a cada banda de la porta d’entrada, doncs hi acostuma a seure sovint per fumar-se una cigarreta i va coincidir que quan el veí me’n va alertar jo estava sol i ell havia sortit a donar un tomb, del qual encara no n’havia tornat quan vaig marxar cap a casa. De seguida em confirma que sí, que moltes gràcies, però el pitjor de tot és que al retornar a l’oficina i trobar la meva nota amb les claus —les quals fins llavors no havia trobat a faltar—, es va adonar que tampoc duia el mòbil a sobre. Immediatament agafa el telèfon fix del despatx i es truca a sí mateix amb l’esperança que algú contesti. Però res, ningú l’agafa, així que 4 trucades més tard ho deixa estar. Angoixat, recapitula què ha fet i on ha anat l’última mitja hora, i s’adona que només ha fet una única parada a comprar queviures en un ‘badulaque’ regentat per magrebins o pakistanesos, no ho sabria precisar. Sense perdre temps, surt disparat del despatx i segueix exactament la mateixa ruta fins al mencionat establiment. Un cop allà, s’adona que disposen de càmeres de seguretat, així que a part de comentar-li a l’encarregat que ha perdut el seu smartphone Samsung Galaxy Note II amb una funda rígida a joc, pel qual en va pagar 500 €, també li demana de revisar les gravacions per comprovar si se l’ha deixat allí. Molt amablement, l’home recupera en pantalla l’instant de la seva compra, però en cap moment es veu que dugui l’aparell a sobre. Preocupat per la pèrdua del seu client, li ofereix el seu mòbil per trucar al telèfon extraviat, però altre cop sense resposta. Capcot, l’Andreu li agraeix el seu interès i torna al despatx convençut de que ja no li resta altre opció que anar als Mossos d’Esquadra a posar la denuncia pertinent. Però abans fa una última i desesperada trucada des del fix, i llavors sí, li contesta una dona d’avançada edat que feinada té a despenjar. No sense esforç, el cas és que al final va aconseguir recuperar-lo, doncs aquesta senyora també era una veïna que al passar per davant l’oficina s’havia trobat l’aparell oblidat a l’empit, el qual s’havia endut cap a casa seva a l’espera que algú el reclamés (curiosament, no s’havia fixat en les claus de cotxe que hi deuria haver just al costat). Però quan l’Andreu pensava que la seva odissea havia arribat a la fi, la dona li etziba amb posat greu: “però aquest telèfon no és teu, que ja m’ha trucar un tal ‘Moha’ per reclamar-lo i hem quedat que demà li portaré a la seva botiga”.

56_la (p***) mania de comprar ‘baratu’

publicat el divendres 22 novembre 2013

Comences deixant-te enlluernar pels preus ridículs de volar en companyies aèries low cost —de cada cop més dubtosa fiabilitat—, encara que sigui (maltractat) en unes condicions que ni els animals, havent de sortir i/o d’arribar a l’aeroport a hores intempestives i creuant els dits perquè a la mínima no s’acabi cancel·lant el teu vol o bé et clavin una morterada per sobrepès a l’equipatge; però ho acceptes amb bona cara perquè d’aquesta manera pots conèixer racons del món on mai abans hauries pogut volar (que al cap i a la fi, a tu el que t’interessa és viatjar, no el com hi arribes). A més, així pots estalviar per al que realment t’importa, com podria ser anar de restaurants. Però també gràcies a la xarxa aconsegueixes descomptes per sortir a dinar o sopar en una bona selecció de locals, els quals segurament no tornaràs a freqüentar a menys que sigui altre cop amb una bona oferta (perquè seria d’idiotes pagar el preu sencer). I sinó, tens l’opció d’acudir a qualsevol antre o fast food —amb viandes vingudes de vés a saber on—, que mentre sigui ben econòmic ja t’està bé, que has de gastar menys. També al fer la compra de queviures setmanal, que per norma realitzes a la gran superfície, de preus molt més competitius que el petit comerç local gràcies a la marca blanca, encara que de menor qualitat. Però total, tu el que vols és omplir el carro al millor preu. Com quan necessites mobles o complements de decoració: ja saps on trobar-los a preus de saldo, malgrat l’inconvenient d’haver-los de muntar tu mateix. I de fet, igual actues davant qualsevol proposta d’oci: ni et planteges d’anar-hi sense una bona promoció que, com a mínim, t’estalviï la meitat de l’entrada. Perquè la cultura en aquest país és ‘gratuïta’ i només cal una bona connexió a Internet per descarregar-se qualsevol pel·lícula, sèrie de tv, llibre o cançó, sense pagar ni un euro; que tothom ho fa. També online pots contractar un munt de tractaments d’estètica i salut amb descomptes exclusius, així com apuntar-te a grups de compra de grans marques de moda en roba, sabates i complements, a preus d’outlet. I quan no, directament d’imitació, que malgrat de seguida es fa malbé i per tant et veus obligat a renovar vestuari cada temporada, gairebé que millor, ja que així sempre vas a la moda. Encara que sovint, la millor opció és visitar qualsevol franquícia global de roba interior, casual o esportiva, on trobaràs preus tan minsos que sembla mentida. Però tu ni et preguntes com s’ho fan (és a dir, a qui exploten), que aquest no és el teu problema; sinó, no ho vendrien. A més, t’han fet creure que les teves despeses en totes aquestes grans empreses internacionals —que ni tan sols tributen aquí per estalviar-se imposts— contribueixen a millorar l’economia nacional… Fins que un (mal) dia acabaràs cobrant un salari de merda, perquè com tu, ja ningú està disposat a assumir el cost real de les coses.